El Barranc Blanc

  Tinc dues coses per celebrar: la primera que ha eixit el sol, la segona que comencen les vacances de Setmana Santa.  A vore si amb aquesta sobredosis de bones notícies se me'n va el refredat!. Enfront de casa han montat les paradetes de palmes d'Elx per al Diumenge de Rams. Això ja em transporta cap a les terres que em van vore nàixer.  Demà  me n'aniré al poble i segurament no penjaré res fins que no torne. Així que us deixe aquesta perla de despedida que ahir vaig estar una mica pesat amb tota això de la poesia. Si ahir esmorzava amb el Bush – uf quin cosa!-, hui ho faig amb l'Obama i amb la seua reforma sanitària. Vorem com acaba. La victòria d'Obama era una utopia. Els Americans havien votat “en contra de”, i aquest home negre tenia carisma i va transmetre esperança. Quina imatge ara que arriba el Diumenge de Rams ( qui no estrena no té mans)!: Obama a cavall d'una burreta entra per les portes de Jerusalem/Washington i la gent l'ac...

La poesia ha estat un tema bastant recurrent en la meua vida social del passat cap de setmana. Novesflors havia plantejat un joc al seu blog per endevinar si dos poemes que havia penjat havien estat escrits per un home o una dona. Jo vaig dir que els dos havien estat escrits per dones. La resposta va ser que els dos havien estat escrits per hòmens. Després vaig fer una reflexió en els comentaris del post però no hem vaig quedar del tot bé i  quan ahir anava cap a Granollers, acompanyat pel traca trac del tren em van anar venint unes reflexions sobre tot això i vaig prendre algunes notes.  "La vida i la mort, la catàstrofe i la construcció, el boom i la crisis; la salut i la enfermetat; el masculí i el femení..tot és una mateixa cosa. Va ser Sant Agustí qui ens va desviar del bon camí en dividir el cos i l'ànima. En Jesucrist havia unitat (el ying i el yang oriental). En el cristianisme hi ha divisió. Podrem tornar a considerar la totalitat? Molta gent ho intenta a través de...

Fa uns anys una amiga em va regalar dues làmines de Miquel Barceló. Són les meues finestres al continent oblidat. Normalment passe per davant i  no m'ature. Hui he escollit abocar-m'hi.                      a M. José Com un acte d'amor descomunal i net estampat al mur, com un raucar improcedent i sincer, com una mà oberta com el crit dels graffittis com la ratlla del sol que esventra els colors més sagnants, com una allau de moviment, supura damunt del paper la taca del continent. Amaga el negre de la geniva zenital. Amaga el budell foradat. Mostra la ferida de festa immune i descoberta, declarada en la seua innocència descastada , superba i gràcil.

Els que ens coneixen saben dels nostres temes recurrents. Un dels meus és el guionista i director americà Alan Ball. El cap de setmana passat, així que vaig saber que “Cinc noies i un vestit” s'inaugurava al novíssim Almeria Teatre de Gràcia, vaig córrer a comprar les entrades. Vaig poder comptar unes 25 persones de públic un diumenge a la vesprada. Poca palla, però ja sabem com va això del món de la cultura.  L'obra assatja els temes que l'autor desenvoluparà més endavant al cinema i a la televisió; la religió, les relacions de parella, la sexualitat, les drogues i la hipocresia social. La gran absent és la mort, que esdevindrà protagonista a tota la seua obra posterior i que ací no li dóna cap paper. Això fa que la peça ranquege en profunditat davant d'unes expectatives que jo portava ben consolidades des de casa. En la meua opinió, la mort dóna el contrapunt necessari i la profunditat espiritual que caracteritza les obres del Ball guionista. El ...

Percebs una voluntat de canvi.                                  Una pluja fina ho amera tot de llums difoses; l'asfalt respon amb tendresa inusual a les ombres tèrboles sota els paraigües en aquesta ciutat que tot ho estalvia. Hui és diumenge i sents com el cos et regurgita versos fenyuts que no vols deixar d'escriure. Tants anys has guardat aquest monstre fatal de la poesia que hui malda per eixir, per anar a fer un tomb imprecís i heroic per les velles pells de l'Eixample! Tot ho retens darrere dels vidres pigats amb una frisança que no et deixa desfer-te d'un cansament – o d'una por- de segles. Hui sents que el cor et batega o potser et demana ,serenament, que ascles la carassa d'argila cuita que no et deixa créixer a l'alçada que cal.

Potser hauria de crear una nova carpeta amb el nom de "Agosters pel món", que n'hi ha uns quants.  Així m 'aplicaria a la moda en què han caigut les televisions de disputar-se les identitats dels consumidors televisius- o són clients?, o votants?-. Però Noèlia no parla de la seua identitat com a agostera, que dóna per suposada, sino de la seua identitat com a valenciana  de les comarques del sud (que ja té  mèrit la cosa ) i des de Londres, on viu i treballa des de fa uns anys . Ara no puc badar molt més perquè m'esperen a la faena, però no podia marxar sense penjar l'entrevista  que publica hui el diari Información d'Alacant .  Les coses clares i el xocolate espés . A vore si anem fent paret per aquelles comarques del sud. Això és una bona pedra.  La gent que vivim fora de la Terreta tenim moltes coses a dir. ENTREVISTA: NOELIA VICEDO, PROFESORA EN LA UNIVERSIDAD QUEEN MARY ´En el Reino Unido el valenciano tiene una aceptación y cariño esp...

  Cau una neu constant damunt dels arbres del parc. S'imposa un escenari nou davant de l'horitzó que hem vist tants dies sense massa canvis aparents. Les volves ho emblanquinen tot i accentuen l'exoticitat de la Sagrada Família. M'imagine els falcons que aniuen a les torres mirant-s'ho tot amb els ulls rodons i incrèduls, arraulits als plecs de les pedres. La gent, amb un cor més jove que de costum, parla als supermercats i al metro. De sobte, tots hem perdut uns quants anys. La neu ha fet que huí siga un dia de festa. Han suspés les classes a l'institut i quan hem comprovat que no teníem problemes per tornar a Barcelona, ens hem sentit més còmodes dins d'aquest paisatge tan inesperat.

    Anit vaig anar a vore “Un déu salvatge”, una petita joia teatral de l'escriptora francesa Yasmina Reza. L'escriptora és filla de pares jueus i ha traduït “La Metamorfosis” de Kafka, dos fets que necessàriament la connecten amb un pensament i amb una visió de la condició humana que es veu reflectida a l'obra. “Un déu salvatge” és una comèdia àcida sobre les relacions humanes, o més aïna, sobre el principi misteriós i profundament arcaic que les guia. La intenció de solucionar els conflictes amb el diàleg en un marc de pretesa distensió , tolerància i educació queda ben emmarcada entre els tambors tribals amb què comença i acaba l'obra. Dos nens han tingut una baralla i un li ha trencat dues dents a l'altre. Liderats per la intenció civilitzadora i moralitzadora de la Vanessa, els quatre pares es reuneixen per tal de solucionar el conflicte. Però el marcat individualisme dels personatges fa que tot plegat ens porte a un carreró sense eixida o...