De déus i homes.


Ahir vaig anar a vore “De dioses y hombres” del francès Xavier Beavois. La sala dels cinemes Verdi de Gràcia on es projectava estava plena. Certament la pel·lícula ha despertat un interès gran en un públic concret que busca respostes socials i espirituals a unes situacions que sovint ens deixen campanejant.
El director ens explica  la història de les darreres setmanes d'una comunitat cistercenca que fa vida i obra a les muntanyes de l'Atles algerià. El rerefons històric és important però no fonamental per entendre -la. Per captar l'essència del film és suficient anar amb el bagatge de les violències que ens estellen  per dins i per fora i una actitud de no qüestionar res ni prendre partida per ningú. És el que fan els frares portats pel seu compromís cap a la gent del poble i cap a Déu.
De tota manera no ve malament saber que les eleccions de 1991 porten a la victòria al Front Islàmic de Salvació (FIS) i que com a conseqüència d'aquests resultats es suspenen i comença a Algèria una guerra fratricida. Dins d'aquest context, el grup islamista GIA demana  abandonar el territori. a tots els estrangers.  Ací és on hem de situar el tema central de la la història; el dubte, el dilema moral entre quedar-se o sacrificar-se pel tipus de vida que han triat. 
El resultat de la tria final marca l'esdevenir i alhora desperta les consciències cap a l´única evolució possible: la comunió entre les distintes comunitats humanes. La sobrietat tot ho amera, de la mateixa manera que ho fa el mantell de neu que clou la història, i planta en l'espectador una llavor que va creixent a mesura que passen les hores. A l'última escena  es veu com  l'hivern engoleix les figures dels frares i els seus segrestadors que caminaven dificultosament en una filera d'ombres . Només queda la neu, el blanc, com un esperit únic sobre el qual es projecten els rostres dels frares que no són més que els rostres d'aquells que busquen la veritat a través de la compassió. Ja deia algú que la justícia és humana i la compassió divina.


Comentaris

ricard99 ha dit…
Andreu, m'ha agradat molt la teva reflexió i l'escrit! És una pel·lícula bona bona, que fa gaudir espiritualment i pensar en les coses importants.
Una abraçada!
ricard
novesflors ha dit…
És el segon blog on llig una referència d'aquesta pel·lícula. A veure si trobe una estona i vaig a veure-la.
Andreu ha dit…
Gràcies Ricard i Novesflors per la lectura del post. He d'afegir al que ja he dit que s'ha d'anar amb ganes i amb l'actitud adequada.
novesflors ha dit…
Ja l'he vista. Després de tot el que tu ja dius en aquest post només em queda afegir que, malgrat la història que es conta en la pel·lícula, he eixit del cinema amb una sensació meravellosa de pau interior, potser per la senzillesa de la vida quotidiana que s'hi presenta, pels moments de recolliment amb els càntics gregorians, perquè el silenci ho amera tot -fins i tot quan canten...
Anònim ha dit…
M'alegra que t'haja agradat.

Entrades populars d'aquest blog

Primeres comunions.

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.

Primer dia de primavera.