Entrevista d' Ana Pastor i Mahmud Ahmadineyad.

Mentre esmorzava he vist l'entrevista d'Ana Pastor a Mahmud Ahmadineyad, president de la República Islàmica d' Iran. M'ha semblat impressionant com l'entrevistadora ha anat pel dret cap a les qüestions més punxegudes. El cor se m'anava accelerant quan li ha preguntat sobre els membres de l'oposició encarcerats o sobre la repressió de  les dones i els homosexuals, o quan li ha recordat les declaracions del president Simon Peres vaticinant una propera revolució a Iran que se l'emportarà per davant. Segurament el moment més comentat serà quan al final de l'entrevista a l'Ana Pastor se li cau el vel i no fa res per tornar-se'l a posar. Segons he pogut llegir després, sembla que el gest va ser casual. No estic tan segur de què ell ho interpretara així. He vist altres entrevistes al president iranià i en totes l'he vist més calmat. Els entrevistadors en cap moment no li feien preguntes tan compromeses. Encara ens queda esperança mentre hi hagen periodistes amb coratge.

Us deixe un parell de perletes de l'entrevista que he trobat a youtube.



Comentaris

novesflors ha dit…
Jo també ho he vist i he pensat: Que valenta!
15 de març del 2011, a les 11:58
conxa ha dit…
realment, QUÈ VALENTA! curiosament del que més s'han fet resó és de la caiguda del vel.
15 de març del 2011, a les 23:54
Andreu ha dit…
No sé com l'han deixada eixir del país. Espere que la situació canvie prompte. La gent pateix molt quan lo se la deixa viure.
16 de març del 2011, a les 0:40
babelia ha dit…
Molt bé ... el que fa falta és que periodistes facin les mateixes preguntes i amb la mateixa actitud als d'aquí: banquers, presidents de grans empreses, polítics!!
16 de març del 2011, a les 4:44
Andreu ha dit…
...molt bé ... i deixar tot el sistema en evidència. Este hauria de ser l'objectiu del periodisme, informar amb independència.M'alegra vore que passeu pel blog.
16 de març del 2011, a les 14:45
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Primeres comunions.

Es dissabte. M’he despertat a les sis del matí pels trons. M’he quedat al llit fins les set, amb els ulls oberts. Quan m’he alçat he vist que el carrer estava només amerat. L’aigua no havia corregut. Ara són ja les huit, he pres dos tes i escolte la pluja xiplejar a l’altra banda de la finestra. Plou d’una manera tranquil·la i ja no trona. Hem arribat a un punt que ja no sabem què fer de tanta aigua. No estem acostumats. Fa només dues setmanes no sabíem què fer amb la sequera. Ens preguntàvem com seria l’estiu si no plovia.  Hui fa la comunió Sofia. No recorde cap comunió ploguda. He hagut de fer un esforç per empatitzar amb l’emoció dels xiquets el dia de la seua primera comunió. Jo ja ni me’n recorde si jo estava emocionat el dia de la meua primera comunió. Recorde, això sí, que un amic dels pares que tenia una parada de fruita al mercat d’Ibi, va portar caixes i caixes de fruita de temporada: cireres, albercocs, maduixes i nespres. No sé quanta fruita vaig menjar aquell dia. Molta,
Read more »

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.

Imatge
Tinc alguns amics que són de l’estètica, altres que són de l’ètica o la política i altres, pocs, que són de la butxaca. Hui he anat  a voltar amb un amic que pertany al primer grup. Pertany també al grup de valencians exiliats que dubta profundament de les nostres capacitats estètiques  i entorna els ulls i arrufa imperceptiblement el nas sense la voluntat explícita d’expressar un desgrat que de seguida li endevine abans d’espetar coses com  quina barbaritat...quin búnker s’han espolçat  ací!  o està bé el raconet eixe si no fora per...o simplement , quin mal gust ! i quan diu aquesta última el disgust se n'ix  per les costures de la cara. Jo, que soc sensible, del tipus esponja que tot ho recull,  em sent responsable de tanta lletjor, de tanta irresponsabilitat, de tanta insensibilitat i em sorprenc justificant la funcionalitat dels edificis moderns  i el gust del mal gust. Certament,  si ho comparem amb els vells casalots de poble, els pisos eren molt més amanosos . Així és com
Read more »

Primer dia de primavera.

Imatge
Foto: Toni Catany No hauríem perpetrat el dubte sense el desig. No construiríem els castells de les preguntes instal·lats com estem al llimac esvarós de l'abstracte. Aquest món de matissos que volem en blanc i negre, aquest vagó de tren sempre a velocitat límit sovint ens sorprén amb dies de sol- enganyosos si voleu,   amb estacions d'amabilitat insospitada, o amb  el moment de plenitut de les roses que amaguen en el primer marcit tota la bellesa d'un primer dia de primavera.
Read more »