Maria Beneyto

La Maria Beneyto ens va deixar ara farà gairebé un mes. Tenia 85 anys i segurament moltes paraules encara per escriure. En aquesta fotografia que he trobat a vilaweb he vist tota la força d'una generació que se'n va, a poc a poc, amb el dolor que no sempre es diu dels qui observem, aparentment immunes, el degoteig de silencis i de paraules que s'engoleix la terra. Maria Beneyto era la dona forta i tota una generació de dones valencianes es fa escoltar encara - i per molts anys- en els seus versos.

L’ENGANY
 
Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
                              la vida.