Romania.

Bucarest. Primeres impressions.

Romania és un d'aquells països als quals, normalment, ens acostem des del prejudici. De fet, una de les primeres coses que et pregunten quan dius que hi vas és sobre els gitanos. Una altra aproximació sol ser fer l'acudit sobre els vampirs i el comte Dràcula, sobretot quan dius que vas a Transilvània. No ha millorat gaire la situació el fet que en els darrers anys milers de romanesos hagen poblat el nostre país per tal de buscar-se la vida, ni que el país ja forme part de la Comunitat Europea. Reconec que jo, fins només fa uns dies també em movia dins d'unes idees molt bàsiques i molt còmodes però llunyanes de la complexitat i la riquesa que amaga el país. Huit dies només són una espurna dins del foc, una invitació a conèixer més i millor la gent, els paisatges, la història, la cultura i també la llengua, però suppose que són millor que res. Ajuda molt anar de la mà de gent amabilíssima i molt disposada a ensenyar-te el millor però també els fantasmes que els persegueixen.

Un dia, mentre ens féiem una foto sent el Peter que diu “Cabem tots?” (Încapem tots?). Em gire i li pregunte com és que ho sap dir en català. Em mira estranyat i em diu que ell ha parlat romanès. La G ja m'havia insistit en la similitud entre les dues llengües i amb l'ajuda de la Y, juguen a buscar frases que es diguen igual en les dues llengües. N'hi ha una que diu: “ha fugit un bou en pantalons curts acusat de furt”. En romanès s'escriu distint però es llig igual.

Bucarest és una ciutat complexa. Té fama de ser una ciutat descolorida per la massa pesant empremta de l'arquitectura de l'era Ceaucescu. Aquest home es veu que es va aplicar d'una manera obsessiva a enderrocar barris sencers per construir els tristos blocs d'habitatges que han imprès un caràcter semblant a tantes ciutats que s'han desenvolupat o transformat sota règims comunistes. Tot i això, encara ens podem fer la idea de com podia ser la ciutat abans d'aquest període caminant pels carrers, i sobretot, visitant alguns barris del centre. Un altre punt a destacar de la ciutat són els parcs, abundants i amplis, on la gent s'hi reuneix per festejar la fi del fred. Va ser a un parc de la capital on vam observar per primera vegada la diferència entre les cares plenes d'expectativa de les generacions més jovens i els posats abaltits i cansats dels més vells. L'antic règim de Ceaucescu va imprimir una profunda tristesa no només a l'arquitectura del país, sinó també als esperits i a la iniciativa. Tot semblava que canviaria profundament aquell 1989 quan va caure el dictador, i també l'u de gener del 2007 quan els romanesos celebraven l'entrada a la Comunitat Europea però la frustració davant els avenços tan minsos es fa patent en cada conversa. Els sous són baixíssims. Un mestre o un metge poden cobrar l'equivalent en Leis a 250 € quan la benzina està al mateix preu que a Espanya i la corrupció és un fenomen d'un abast important. Vam acomiadar el dia amb un Madrid-Barça a un cocktail bar de disseny al costat de la pensió. L'empat encara no presagiava la victòria del Madrid a la final de la Copa del Rei, quan ja estàvem a Maramures, al nord del país, regió fronterera amb Ucraïna. No hi ha remei, s' ha de vore futbol, i parlar-ne, quan es viatja amb una culé argentina.

La Furgoneta i els Càrpats.

El dia següent, mentre creuàvem els Càrpats, vam ser conscients de les dificultats que presenta calcular les distàncies amb només un mapa davant quan no es tenen en compte les condicions de les carreteres. Així, de Bucarest a Brasov només hi deuen haver uns 200 km però vam tardar unes 4 hores per una carretera que pujava Càrpats amunt fins entrar a la regió de Transilvània per després baixar fins a Brasov. Vaig insistir a Y que no podia ser que aquesta carretera fos l'única manera d'arribar, que totes dues ciutats eren centres de població importants i que no hi havia tan de tràfic. Aquesta impressió s'ha anat esvaint al llarg del viatge. L'experiència de viatjar de ciutat a ciutat ha confirmat l'estranyesa però també ha certificat la realitat. Efectivament, les coses són així a Romania; les comunicacions al país són una qüestió pendent i candent i fa que l'enlairament econòmic i social del país vaja encara en bolquers.

La furgona ha estat la nostra casa aquestes vacances. Set persones, cadascú de sa mare i de son pare, huit dies junts, rient i feliços malgrat el cansament i els entrebancs justos que hem tingut, no és poca cosa. L'últim dia, la Y ja insistia que sabia que tot aniria bé amb el grup i l' A feia el comentari de “som tots de bona pasta”. La niña quilombo ha estat la reina de la carretera i el terror dels camioners. S'ha de tenir empenta per conduir per aquelles carreteres i no fer 200 Km darrere del primer camió que et trobes. Creuar els Càrpats va ser un primer entrenament per al que encara havia d'arribar. Als mediterranis, criats entre el coto-amb-pèl del clima benigne i una mar calma que garanteix l'horizontalitat, lèxperiència de conduir entre la neu per revoltes se'ns van posar a la boca de l'estòmac mentre intentàvem escampar la por parlant de sexe i religió.

Arribada a Brasov. Tot i que la ciutat va ser molt industrial en temps comunistes, ha conservat molt bé tota l'estructura de carrers medievals. A Brasov trobem el que és comú a tot el país; tot un ventall d'esglésies cristianes que van des de les distintes variants ortodoxes, passant per les evangèliques fins arribar a les catòliques, sense oblidar alguna que altra sinagoga a les ciutats més importants. El romanés és un ésser profundament religiós. Aquesta ha estat una de les maneres per enfrontar la frustració. Una altra ha sigut la fugida ja siga física -l'emigració actual n'és una prova- o mental, que va des del simple sentit de l'humor a recórrer a la beguda.

El "Happy Day" a Sibiu

A Sibiu ens instal·lem a un petit hotel de nom suggeridor que trobe que representa molt bé el que Romania vol arribar a ser. El lloc comparteix amb els aeroports la voluntat d'oferir-li al client la seguretat que no està lluny del que coneix. Darrere del mostrador on serveixen els esmorzars, hi ha una fotografia gran impresa damunt d'un finestral. És una postal ensucrada que mostra els teulats de conte de fades de la Piata Huet i el campanar de tall orientalitzant de l'església evangèlica. Tot s'adiu amb el nom “Happy Day”; una promesa d'una estança plàcida i que promet la neutralitat necessària perquè el turista se'n torne amb la consciència confirmada i neta.

La Ramona és amiga de les nostres amigues i tot i que la nit que arribem lliura, insisteix a acompanyar-nos a l'hotel. La Ramona te un somrís sincer i obert molt llunyà de les llegendes vampíriques i que és la millor porta d'entrada a una Transilvània prometedora. Si Bucarest dóna la impressió de ser una ciutat en estat permanent de descomposició i reinvenció, aquesta regió sembla reafirmar en una primera impressió, com aquell que sap d'on ve i on va. L'arquitectura, a diferència de la capital, segueix una línia coherent al centre històric. Hi ha blocs d'habitatges comunistes però el turista pot triar quedar-se amb la imatge tranquil·litzadora de la postal. Sibiu ,i Transivània en general, pot ser la destinació segura d'aquell que no busca sobresalts en la seua existència sempre que es pague perquè algú li agrane la pols baix de l'estora. 

Tot i la pau aparent, la Ramona ens diu que li agrada molt la seua ciutat però que voldria marxar fora per fer diners, tornar i muntar el seu propi negoci. La Ramona era mestra i treballava amb la G., però, com ja ens va dir la G, aquesta feina està molt mal pagada i suposa un estrès difícil de pair. Els darrers anys els han baixat el sou un 35 % i ara cobren l'equivalent a uns 250 €. Ara, treballant a l'hotel cobra més o menys el mateix amb l'afegit que ha reduït la responsabilitat i l'estrès. Aquesta situació en què viu el funcionariat afavoreix una corrupció que es fa notar especialment, i per les seues característiques, a la sanitat. En teoria, la sanitat és pública i gratuïta però si vols que t'operen de l'apèndix hauràs d'untar el metge i la infermera. Una operació simple com aquesta pot suposar uns 175 o 200 € i l'atenció anirà sempre en relació a la quantitat desembutxacada per part del pacient. L'estat de la sanitat al país és de pur escàndol, ens expliquen els nostres amics, i tots es deixen anar amb històries que esgarrifen.

El matí següent ens desperta la llum potent que entra a través de les cortines. Esmorzem i fem una primera passejada pel mercat que hi ha entre l' hotel i el riu. Sempre que hi ha la possibilitat, m'agrada passejar pels mercats de les ciutats que visite. Alguns són un focus turístic com el nostre Mercat de la Boqueria a Barcelona. D'altres, ofereixen la garantia, com el que hem visitat a Sibiu, de l'autenticitat al 100%. Després, passejada pel centre històric i te verd i suc de taronja a la Piata Mica amb les ulleres de sol posades per protegir-nos del sol que ens pegava directe a la cara. P dibuixava i jo prenia alguna nota esparsa amb la llibreta a la mà.

Sibiu te un barri medieval fantàstic i molt gran. El centre el conformen la Piata Mae i la Piata Mica. A partir d'ací pots perdre't per un teixit de carrerons que sempre et menen al passeig agradable; a la sorpresa continguda dins de l'estabilitat garantida per l'arquitectura burgesa. De sobte m'envaeix el desconcert de tot allò que ignore del país, entre d'altres coses, de la seua literatura. Entre a una llibreria amb la intenció de fer-me amb algun volum d'algun autor romanès traduït a l'anglès. Tenen poca cosa, em diu el dependent que aprofita per projectar la seua frustració pel fet i afegeix que certament, la literatura romanesa no interessa a Europa. Aquest sentiment de menysvàlua és un tel perenne que s'ha acoblat a l'esperit romanès. Romania no interessa a Europa. Conec el sentiment a la perfecció. També la meua és una literatura potent, qualitativament parlant, però amb un filet de veu tan fi que no es deixa sentir entre els brams de la gran literatura, és a dir, d'aquella que te un estatus polític. Acabe de reblar el clau quan li pregunte si no tenen res en anglès de la Herta Müller. Vaig notar que de sobte, se li van tibar els gestos i em va dir amb un anglès sec un “no, de la Herta Müller no...”. Finalment vaig acabar carretejant un volum il·lustrat, bellíssim, dels poemes del gran poeta nacional Eminescu per la mòdica quantitat de 7 Leis ( uns 2 €). Ja en el carre em va tornar a venir la cara del depenent en nomenar-li l'escriptora Suaba. La Nobel és romanesa però nascuda dins la comunitat suaba (d'origen i llengua germàniques). Supose que aquest nomenament va ser un cop dur per a l'esperit nacional romanès qui no acaba d'integrar l'autora dins dels seus esquemes on el romanès, com a llengua, ha de ser un requisit sine qua non.

El Happy Cementery de Sapanta a Maramures

Mahamures ha estat la joia de la corona del viatge encara que només siga pel que ens va costar arriar-hi. En total, incloent les 4 hores que vam estar perduts per les carreteres comarcalíssimes de la regió fronterera amb Ucraïna, podem contar unes 12 hores de furgo. Vam arribar a ca la Dominita, l'allotjament que havíem reservat, a les 11 ben tocades de la nit. L'amabilitat i la predisposició de la mestressa i el sopar que ja ens esperava a taula van dissipar tots els fantasmes que havia acumulat el cansament i ens va introduir a l'afabilitat de la cultura rural de la zona. Mahamures ofereix l'essència de la patida vida del camp romanès proveïda de la bellesa que només la simplicitat pot proporcionar. Els romanesos tenen el bon costum d'iniciar els àpats amb una sopa que anomenen xorba i que pot ser de verdures, de carn, de menuts o de fesols. Les de la Dominita són les millors que hem tastat al país de les xorbes i diu ella que el secret no és un altre que els productes de la terra. 

El dia següent ens rebia un sol radiant que invitava. Iniciàvem la ruta per carretera per la zona i les visites que teníem al “programa”. Això ens va ajudar a situar-nos al mapa i a relativitzar l'intricat de la localització; a adonar-nos que, efectivament, la nit anterior havíem estat perduts unes quantes hores. Donades les condicions del transport públic, la gent a tot el país és molt depenent de l'autostop a l'hora de desplaçar-se. És molt normal trobar-se gent a la carretera i és molt normal parar, preguntar-los on van i portar-los en cas que coincidisquen les destinacions. Tots pugen amb un bitllet a la mà. Així va ser com vam conèixer l'Anuta, mentre feia autostop a la carretera. Quan ja estava a la carretera ens vam adonar que no anàvem al mateix lloc però no va haver manera de fer-la baixar. Així és que vam decidir portar-la. El temps que va durar el trajecte no va deixar de parlar. Ens va explicar que tenia un fill treballant a Espanya, que pot ser el coneixíem i no sé quantes coses més que la G anava traduint. Havent arribat a sa casa, amb gestos ens va fer abaixar i ens va convidar a entrar tot disculpant-se que la casa no estava massa bé. De seguida va treure l'ampolla de paninka (un aiguardent) i ens en va servir en un got. Ella va beure un bon glop directament de l'ampolla. La casa era molt humil i a l'entrada hi havia un plat amb ous i uns motius que recordaven la Pasqua que els romanesos celebren tant. Després hi havia la sala d'estar amb dos llits decorats amb catifes i teixits de la zona, una estufa de llenya que també servia per cuinar, una taula i algunes cadires. Tot plegat feia l'efecte de voler anihilar l'esperit de la pobresa a base d'acumular. L'explicació pràctica és, per una altra banda, que l'espai era molt petit per a totes les coses que s'arriben a acumular en una vida tan llarga com la d'Anuta. Després de les tragallades de palinka que et deixen l'estómac clamant, va començar a traure roba tradicional. Va vestir el P i ens vam fer fotos.

El matí va continuar amb unes visites molt interessants a distints llocs de la zona i va acabar al cementiri de Sapanta, un lloc ben curiós que li fa la volta al concepte trist que tenim de la mort. Més que representar la mort, les creus acolorides de les tombes, són una celebració de la vida. Cada una està pintada amb una escena que indica l'ocupació del finat en vida o bé la manera com va morir i un text en to humorístic que malauradament i degut al meu desconeixement del romanès no vaig poder llegir. Al cementiri vam conèixer una dona que amb una aixadeta a la mà, arreglava les tombes dels seus familiars. El seu marit va morir estellat per un llamp feia 39 anys. També aquesta senyora tenia un fill que vivia a Barcelona. Ara, deia, les coses no els anaven massa bé. El seu fill podia haver-se quedat al poble. Ells tenien moltes terres, però la gent jove tenia una altra manera de vore la vida i era normal que prengueren el vol. Jo no l'entenia. No calia. L'elegància i la saviesa que emanaven dels seus gestos anava molt més enllà del moment. Acabe la crònica del viatge amb aquest poema que em va inspirar la situació.

Si hem d'acarar la vida

ha de ser amb els colors

del cementiri feliç de Sapanta.

Acarem-la com la vella

que birbava la tomba del marit

-estellat 39 anys abans

per la indefinida gravetat d'un llamp.

Amb els gestos invencibles,

amb l'elegància del qui espera

-sense pressa-

tocava l'aixada

la gravetat de la terra.

Com qui entra en una casa
coneguda
marcava l'aixada

 el camí del sol

cap al fred – o a la inversa.

 Fotos: A. Cardinalli