Pere Calders. Les ficcions de la realitat.
El Nadal passat em vaig regalar un volum; un totxo de paper. A la portada es llegeix “Pere Calders. Tots el contes” i hi ha un dibuix fet amb quatre ratlles, potser a tinta, on el contista sembla del tot conscient que l'estan retratant i a través del vidre imaginari d'unes ulleres de pasta descomunals, mira el receptor de manera precisa tot convidant-lo a entrar i alhora a mirar-s'ho tot des de fora. És un plaer submergir-se cada dia en aquestes petites joies que són els seus contes, fer que la vista passe pel llenguatge com ho faria una baieta de camussa per una superfície polida i sorprendre's de les ocurrències que hi transiten.
L'altre dia llegia un conte al meu nebot Eloi que acaba de fer 9 anys. El nen Sala, davant la tristesa que li provoca el fet que els seus adults s'hagen desfet del seu gosset, el “Turc”, troba la companyia adient en un raspall a qui dóna identitat i vida de gos de la bona. Quan vaig acabar, en l'escena precisa en la qual “Raspall” impedeix la malifeta d'un lladre i conseqüentment es guanya el reconeixement dels adult, Eloi va esbatanar els ulls negres i rodons i amb un somriure de boca esdentegada va proferir un “m'agrada!” sense fissures. Vaig pensar que això era una prova sense pal·liatius de la qualitat literària del Mestre.
Hui he matinat i encara amb el pijama posat i amb la companyia infal·lible d'un got de té he fet una passeig per la plaça pública de facebook. He segut darrere dels vidres d'un cafè a la vista dels parroquians i del públic en general i he obert el diari. Després de la immersió que aquests dies he fet en el món de Calders, no m'ha sobtat massa llegir que a Chiclana de la Frontera (Cadiz), un client d'una fruiteria s'ha trobat una granada de mà entre les creïlles que havia comprat.
Comentaris