Brots verds a la consciència.
“El
sistema s'ensorra”. Ens agrada, sentim una complaença fosca i
estranya en repetir la frase i ho fem amb un encongiment de l'esperit
que desplega la por a allò desconegut. Estimem de manera profunda
l'estabilitat, però aquesta, tossudament, ens gira l'esquena. Neguem
la història en majúscules; la que ens mostra un món i un individu
lligat al canvi continuat, i ens deixem caure pel marge de la
desesperança amb massa facilitat quan els canvis es presenten
inevitables. Hi ha frisança a l'ambient, un so-sé-què intuïtiu
que marca allò que es diu i es pensa. El pessimisme és una defensa
gens casual i treu allò més conservador. Els canvis que s'han
donat fins ara han sigut lents, lentíssims, alguns han tardat
generacions a prendre cos. Hui en dia, en aquests temps líquids,
l'aigua corre amb una velocitat inusitada i tot sembla que va a
precipitar-se cap on no sé sap on.
Hi ha
un gest molt humà, un mecanisme de defensa que consisteix, quan es
tem la mort, en agarrar-se a allò que els castellans diuen “un
clavo ardiendo” i que al meu poble diem “a una paret lluïda”,
és a dir, a allò impossible. Davant la imminència del canvi
esperem que tot torne a ser com era. És el que marca l'esperit
conservador que tots tenim en major o menor grau. El govern en diu
d'això “brotes verdes”. Hi ha, per un altre cantó, una altra
postura que mira la història de manera pessimista, i sobretot la
història recent del s. XX amb la eixida dels feixismes i de les
guerres successives i parla d'una possible reedició de les
macabritats passades.
Malgrat
que no és el meu caràcter, ara m'incline per una tercera via. Hi ha
un factor nou en el nostre temps del qual no semblen fer-se ressò
els grans titulars i que ha estat la gran conseqüència, la gran
contribució del s. XX: la consciència. Mai l'home havia sigut tan
conscient dels perills i de les possibilitats de canvi, de destruir i
reconstruir, de la mateixa manera que ho estem ara. La consciència
és la gran força que operarà canvis i segurament aquests vindran
de la mà d'experiències noves. Jo només espere, ferventment, que
aquestes maneres noves de fer revertisquen en un goig en els
esperits, malgrat que en els entremitjos, tal i com estem veient, una
dosi de dolor en els cossos siga inevitable. AMEN.
Comentaris