El Barranc Blanc

Les rotondes han vingut per quedar-se. No fa massa anys no n'hi havien. He sentit dir que són d'influència francesa. Això vol dir que primer les van començar a instal·lar a aquelles terres. No ho sé, ni tampoc crec que tinga cap importància. El fet és que el nostre paisatge ha estat poblat per aquests elements de morfologies tan poc inquietants i que ocasionen comportaments tan lògics. El moviment circular és un dels més presents a la vida, com també el líneal, ambdós amb totes les seues variants. Resumint; no hi ha cap poble al nostre país que no tinga la seua rotonda. Jo diria que és una metàfora dels temps que hem tancat i també dels que vénen. Les coses es repeteixen tot i que potser no en la monotonia del cercle, sinó en la seua variant de moviment espiral o de moll. La rotonda respon a aquesta necessitat imperiosa de fer rodar i alhora organitzar el trànsit de persones i de vehicles. Supose que primer van començar com un experiment. La seu...

   «All thoughts make no thought». I així comença el dia, sense res manifestament destacable, tret del sol que s'entesta a lluir de manera calma, projectant ombres precises en un setembre com qualsevol altre, i tanmateix tan diferent, amb la presència de detalls gens escabrosos, com el fet que la gent recull els excrements dels seus gossos mentre altres passen corrent i amb un moviment de cap i un sò gutural i autònom , mútuament, es desitgen el millor. La teoria dels cossos funciona de manera relativament positiva i crea aquella sinergia del moment present que tots desitjaríem en totes les nostres relacions.    Malgrat això l'avi exhala un "el món no té adob", mentre mira les imatges dels emigrants sirians que corren i criden de desesperació a la pantalla. Tot això li recorda a la guerra que ell va viure quan era un adolescent en els temps en què l'adolescència no existia. Efectivament, confirmen les dades, els emigrants del món es multipl...

A les butxaques de la nit, sense cap condescendència, resta la vida. A glopades la fumes, amb devoció pactada crema l'espera; una, dues, la felicitat és una espera. La història és un segon, el cri-cri dels grills una mitra, el silenci  un pòsit, la vida  obscena  i la nit una criba. Si som no som.

Ha sigut el drag qui ha engolit la princesa valenta i amable? El cel és un esguell per on cosir la vesprada pensant-te, un espill d'oronetes de veus, de nuesa geològica . Ja ho digué el poeta, abril és el mes més cruel i molts no el vam entendre. Puja l'herba-sana com un pinzell pel llenç, puja la rosella i les malves com ungles o solatges  d'aquarel·la. Pensant-te en silenci al caliu de la posta del sol faig present la memòria d'aquell matí d'hivern al carrer de la Lloma quan m'explicares com fer  gaspatxos amb tallarins i botifarra de ceba.

    Hi ha dos llibres que he llegit recentment i que m'agradaria recomanar. El primer és “Gegants de gel” de Joan Benesiu i el segon “La pell de la frontera” de Francesc Serés. Els dos tenen punts en comú. Ambdós autors situen les seues narracions en llocs que en un primer moment poden semblar un límit però que vénen a confirmar que en el nostre món les fronteres són fictícies. Per una altra banda, els dos combinen ficció i realitat i afegeixen un material fotogràfic fresc i que possibilita el joc i la reacció d'un lector cada volta més acostumat a la interacció amb registres complementaris.  No sé si estic d'adord amb Manuel Bauxauli quan afirma  al pròleg que “Gegants de gel”  no apareixerà a la llista d'autors més venuts. És cert que no estem davant d'un producte comercial explícit i banal. Ben al contrari, és una obra que recala en l'ànima i proposa un silenci per resposta davant de la descoberta de la impossibilitat del lí...

Què vos suggereix la fotografia de Rita Barberà escarxofada a la butaca de l'AVE amb els peus nus descansant delicadament a la butaca de davant? A mí primer que res m'arriba una reminiscència d'aquella pudor a peus encastada fins al moll de l'os d'aquells expressos que només fa una vintena d'anys recorrien la península amunt i avall, desplaçant vides i tot el que comporta, però també models socials i de convivència solidària que ara, amb els nous motlles d'interessos, s'han esvaït o s'han mudat en una altra cosa. La imatge de Rita Barberà, alcaldessa perpètua de València, repantigada, desperta el felí que portem dins i que s'acarnissa amb les entranyes pudentes de peix. És així com el sector que es fa dir progressista la voldria i la descriu; una morta política pudenta damunt el cadàver de la qual s'hi manifestaran discòrdies. Però Rita Barberà és una moribunda a l'estil de N'Obdúlia Montcada, menys aristocràtica i...

Distretament, sense saber-ho, aspire a tu i al teu jardí on àtoms animats i cogitants hi aturen el seu pas a l'ombra de les parres. Ferm i aïllat del dolor i del temor protegit pels murs del vi de la conversa, dels amics i de la festa, bastit únic, sense cos i ànima, pura gresca d'àtoms que mengen pa amb olives i beuen vi del barral, viuria com un déu entre els homes.

Quan no em veges penjaré un poema  de Mahmud Darwish on lamenta l'absència i fa créixer l'arrel del tòpic mediterrani de la infantesa i la mare amb mà de pasta de pa i alè de cafè  perquè els meus jardins amb els ulls tancats són la mirada clara i la pell d'aigua d'on vaig nàixer.

No havia pensat mai abans de llegir Canetti que el poder començava a la boca, a les dents ordenades com un exèrcit, tan suaus i blanques com voldríem la vida. Darrere, hi ha, diu, l'infern o la presó. Així, aquells vells de la meua infantesa esdentegats com lleons sense crinera esperaven el final vençuts i així els dentistes de hui fan l'agost matisant dentadures vampíriques per uns morts ideals.