El Barranc Blanc

El darrer dissabte de juny l'amic Ferran ens convidava a un arròs al forn a la casa que té al raval de Barcelona, tocant a Joaquim Costa. Desprès que s'unflara l'arròs al mondongo, ens vam esbotifarrar al sofà d'Ikea presos d'una digestió de hienes .  En despertar de la primera becadeta,  l'amfitrió proposa que vegem una pel·lícula que havia aconseguit de no sé on i l' únic atractiu de la qual (i no és poc) semblava ser que eixia l'Ovidi Montllor. Vam accedir sense massa entusiasme i amb una dosi d'escepticisme important. Pel caire que va prenent el discurs i pel simple fet que un film de l'any 76 em puga moure a escriure  aquestes ratlles es pot endevinar que com a mínim em va fer esmolar els sentits i adreçar l'esquena  contra el respatller. La pel·lícula és "La siesta" de Jorge Grau, i ens transporta a aquell ensopiment moral de sobretaula  en què vivia ancorada gran part de la societat espanyola als anys setanta, després de la...

Qui ho anava a dir? He esdevingut, tot i que només a estones rares i mal pagades, un usuari fervent de la xarxa. Desprès de sopar m'he aclofat al sofà i han sucumbit al cansanci i a la inconstància les bones intencions de passar una estona agradable i constructiva amb la lectura del bon llibre de torn. Per a aquestes situacions evidentment patètiques, la televisió és sense cap mena de dubte l'opció definitiva. Desprès d'uns segons de zàpping he ensopegat amb la minisèrie que la uno ha preparat amb motiu de l'aniversari del 23-F. Pura propaganda estatalista i monàrquica... què pretenen ara els sociates...redimir-se del pecats mortals i inconfessables del zapaterisme dels primers temps?- he pensat, i una progressió d'escenes i diàlegs d'una absoluta beateria apel·lant als sentiments més bàsics i menys desenvolupats de l'espècie m'ho han confirmat. He aguantat deu minuts i he tornat a un dels esports nacionals, el de no deixar parat el ditet. Trobe que a an...

La meua adhesió i solidaritat amb totes les víctimes de la violència vinga d'on vinga. També amb aquelles víctimes del que anomenem terrorisme, terme que jo ampliaria per denominar actes que ara s'anomenen de defensa dels interessos nacionals. Darrere d'aquesta afirmació no pot seguir cap “però” i el que continua ho escric amb la voluntat de què contribuisca a construir i fonamentar les bones pràctiques i la millor convivència. Vivim en una societat on desdejunem , dinem i sopem informació (que rima amb banalització). No fa molt de temps que passàvem estones que pretenien ser històriques amb la senyora Gotzone Mora. Les seues polèmiques declaracions polítiques i les consequències que se'n derivaven van ser carnassa per a mitjans de comunicació públics i privats. No culpe a qui després d'aquestes línies no sap de qui parle. A mi em va passar el mateix quan vaig sentir el nom. La memòria és esquiva i necessita d'un reforç continuat. Va ser ahir quan per primera ...

Després d´haver solventat el caos produit per la nit, -els gots escurats, les bosses de brossa a la porta- sec breu i escric:  al carrer ,uns vells fan el pas maldestre sota l´anticicló persistent; la Sagrada Família, edifici insigne, segell de marca, enregistra les munions de turistes als anals més efímers i endevine, darrere dels murs i entre la murta, els cossos lliurats a l´art del desig; heu marxat, heu deixat l´espai net com un llibre de sal i les veus ordenades, acomodades a les cadires. Andreu

He assistit a la manifestació en solidaritat amb el poble palestí a Barcelona. He anat amb els companys valencians i hem portat les dolçaines(versió valenciana de la gralla). La gent semblava sentir-se còmoda o almenys així ho he percebut; uns seguien el ritme i altres ballaven. Passa sovint a les manifestacions que no acabes amb la companyia amb què comences i quan estàvem a l'alçada del Palau de la Música ens hem vist físicament integrats dins d'un grup que cridaven consignes en àrab, sostenien amb els braços amunt el cos d'un home i mostraven nines embolcallades amb un sudari blanc ensangonat. Hem continuat tocant tot i que ens començàvem a sentir més incòmodes fins que un senyor amb accent argentí ens ha fet parar alçant els braços i cridant “escuchen las consignas!!...esto es un acto político y aquí no hay música, si quiero música me voy al auditorio pero no aquí!!...”. La meua capacitat de resposta ha quedat totalment anihilada davant d'una reacció tan irada, pe...