El Barranc Blanc

El cap de setmana vaig anar a vore "Un marit ideal" al Goya. Un èxit de públic i una adaptació reeixida. El tema de la corrupció, tant d'actualitat, està resolt d'una manera intel·ligent, però el públic es queda amb les ganes de què el polític brillant però de passat tèrbol, no reba tan bon tracte.La corrupció, tal i com la veiem huí, s'ha de tallar d'arrel si no volem caure en el mateix forat. El públic entén la complexitat del problema que planteja Chiltern- un polític que s'ha donat a conèixer i es manté gràcies a la seua coherència i honradesa, però que està on està gràcies a un pecat inicial . Aquestes coses passen; un pecat que li ho dóna tot i sobre el qual es tiren cabassos de terra fins que algú comença a escarbar. Laura Cheverley, la villana, li fa xantatge i tot el seu món es commou. El públic es posiciona ràpidament de la banda de Chiltern i no entén la rectitud moral de la seua dona qui l'idolatrava i qui ara li nega la més mínima busca ...

“El cónsul de Sodoma”, la pel·lícula que retrata el poeta Jaime Gil de Biedma, ha alçat polseguera. Les declaracions de l'escriptor Juan Marsé desqualificant el film de Sígfrid Monleon manifesten una agror fora de mida que hem porten a preguntar-me on és que li ha picat la puça. Un altre poeta, Juan Antonio de Villena, la qualifica de digna. Jo, que no pretenc arribar-li ni a un ni a l'altre a la sola de l'espardenya, la recomanaria com una història que m'ha tocat molt endins i que m'ha convidat a reprendre i rellegir alguns dels seus poemes. No hauria entrat en la polèmica malcarada del Marsé si aquesta no m'haguera dit res. Qualifica la pel·lícula de "grotesca, ridícula, falsa, inverosímil, sucia, pedante, dirigida por un fallero incompetente y desinformado, mal interpretada, con diálogos deplorables". I de tota aquesta retaïla és això de “fallero” que m'incomoda. Només li haguera calgut afegir allò de “fallero maricón” per a c...

Ací visc ara, víctima d' un deliri de coses:  John Coltrain s'obri  camí entre les tasses,  ensopega als plecs de les estovalles;  la llum  em sumeix en un tedi de diumenge. No us sabré dir qué faig ací; hi ha hagut l'efervescència, una embestida que ara em reté sense absoldre'm l'omissió,  en un present d'oli comprat i de glops de cervessa. Andreu

Decidits us deixen els anys i s'esgola la memòria com l'aigua de neu cos avall amb l'estrall innegociable que us arracona en un pou de canya entre la fosca i la sal. La sàvia irreverent esperona la vella por que renilla en el redòs de les nits, quan el dolor groc, ona intermitent, rabeja en el blanc dels llençols. Dormiu en el trescat camí de les formigues; les mudes netes, planxades i antigues com la fam que va nodrir aquella vida, dormiu hui encara el cabdal vençut dels vespres els carrers plens, les cadires de boga calentes i l'algeps que us emblanquina el capçal del dia.  Fa dos anys que vaig escriure aquest sonet. Els avis continuen aguantant el ciri més vells encara i més arraconats per les tares físiques i mentals. Després de les vacances de nadal, encara estic més sensible amb el tema. És per això que he decidit pujar-lo al blog.

Jo havia arribat a pensar que Obama  estava fet d'una altra matèria. M'he hagut de rendir a les evidències, a la trista realitat política, com ja ho vaig haver de fer el seu dia amb Zapatero. Potser ja ho dèien alguns allò de què l'Obamamania era només una marca. Al producte Americà li calia un valor afegit per seguir venent. No em consola gens que gent de l'alçada literària i moral del Saramago, entre tants d'altres, caigueren dins del mateix parany. Cite el que deia al seu blog arran de la concessió del Premi Nobel de la Pau. “ Se ha hablado mucho en este blog de Barack Obama, algunos dirán que demasiado. Cuando una esperanza nace tenemos que recibirla de acuerdo con sus méritos, y ésta no parecía tener límites. Es posible que comience a decirse que el Premio Nobel de la Paz ha sido prematuro, pero no lo es si lo entendemos como una inversión… Gracias a él tal vez Obama adquiera todavía mayor conciencia de cuanto lo necesitamos. ” I és que qui té fam...

                                                        Al Xavi Morera.   D'un glop eixut et va engolir la nit; l'alba rebé un cos fred, sense color, cobert amb els llençols i amb la claror alletant-se  del teu ordre, del teu crit. Un puny  de gel per sempre et va ferir, una absència irritada de dolor, la teua gent més enllà de la foscor, en l'absència del tu i del teu oblit. Han quedat  tantes coverses solsides al tren; l'esquena dreta al respatller  i el sol abocant cabassos del llum. Han quedat esperant tantes volades d'indignació i de riures; un planter que creixia obviant la presència del fum. El Xavi se'n va anar massa prompte. Tenia 40 anys i era un bon company de l'institut. El curs passat va fer una estada com a professor...

Provoca una felicitat estranya i autocomplaent trobar històries que t'expliquen coses de tu i del teu entorn. Però, què té a veure un vell malcarat , antipàtic i tancat en el seu món reduït pel seu Gran Torino del 72, les memòries de la Guerra de Corea i un garaig que sembla un museu on totes les eines estan col·locades amb un ordre estricte i essencial amb un home com jo en la seua còmoda trentena, que l'únic contacte amb el món de l'automòbil és un carnet rebregat al fons de la cartera, que no sap penjar un quadre i que el més a prop que ha estat d'una guerra han estat les diverses manifestacions antibèl·liques i marcadament antiamericanes a les que s'ha acostumat a assistir des dels anys universitaris? És en el meu entorn on hem de trobar les semblances?.La clau me la va donar l'escena on Walt Kolawski neteja els seu Gran Torino del 72 amb una concentració inusitada i com si en l'acte li anara més que la vida la seua raó de ser. El meu avi té ara 8...