El Barranc Blanc

Kerman està a molts kilòmetres al sud de Teheran, a la província del mateix nom. No era qüestió d'anar-hi per terra i consumir dos o tres dies de viatge. No me'n recorde de l'aterratge, ni de les primeres impressions, ni de cap comentari, ni tan sols de la recollida de les maletes. Aquest buit a la memòria només l'omple una forta pressió als budells i la sensació tan desagradable de no arribar a temps. Tan aviat vaig tenir l'oportunitat vaig córrer cap als serveis i quan em vaig adonar ja m'havia aponat en aquell forat. Sí, els vàters tradicionals i els que la revolució s'entesta a instal·lar als llocs públics són d'aquells que alguns de nosaltres hem conegut de xiquets  ja com un objectre anecdòtic i que consisteixen amb dos posadors de peus i un forat al mig. Hi ha un model que té una certa pendent a la zona dels peus i que diuen que són més còmodes. No vaig tenir massa temps de pensar si encertaria o m'ho faria damunt dels pantal...

A Roma coneixem un veneçolà que fa de cuiner a l'ambaixada de Veneçuela a Teheran. Ens explica que ens encantarà el país; que Teheran és una ciutat fantàstica, tan neta, tan organitzada, tan civilitzada.... A la tornada també ens trobaríem un grup de jóvens músics veneçolans. Costava un esforç visualitzar la casta religiosa ballant al so d'un concert de música caribenya: imagineu-vos els imams arromangant-se les faldotes més amunt dels genolls mentre les castes esposes remenen els malucs i alhora s'esforcen perquè no els caiga el hijab. L'aparellament antiamericà d'Ahmadineyad i Chàvez ha engendrat un monstre que s'acabarà menjant per la cua el règim. Fa goig d'imaginar-s'ho. L'avió arriba a Teheran de matinada. Perdem molt de temps a l'aeroport amb els tràmits. Malgrat l'aparent tranquil·litat ningú no semblava disposat a agilitzar res i allà ens van tenir, sentats en cadireta, un parell d'hores. A l'avió, les xiques havien segu...

Ja havíem passat tots els controls a l'aeroport de Teheran i esperàvem l'embarcament del vol a Roma. Havíem fet l'última compra a l'única botiga de la sala per desempallegar-nos dels rials que s'havien enganxat a la butxaca: carteretes de safrà iranià a 30.000 rials (dos euros; cèntim amunt-cèntim avall). El P. feia cara d'indignat mentre comentava que al control d'homes s'havien quedat les cordes del sitar. - Mira-ho de l'altre cantó- li va dir algú-; encara sort que no s'han quedat l'instrument. -Ai el mòbil!... Que no el trobe! - va fer la C. mentre regirava la motxilla neguitosa i els altres la miràvem entre cansats i incrèduls-. Que algú m'acompanye que me l'he hagut de deixar al contro l... Efectivament, el mòbil estava al control i en aquell interval de temps els guàrdies havien intentat trobar la propietària fent una trucada al primer número que van trobar al registre. Eren les cinc de la matinada a Teheran ...

Paul Roberts és expert en alimentació, economia i medi ambient i ha escrit un llibre que es diu “El hambre que viene” on vaticina una crisi alimentària d'abast mundial. Tot i portar en la genètica un concentrat de pessimisme important, intente no deixar-me endur per corrents catastrofistes. El que no podem negar és que els hàbits als que ens ha acostumat el consumisme ja ténen conseqüències en el medi ambient i en la nostra salut, però també en l'ordenació política del món i en el repartiment de la riquesa. Gustavo Duch és fundador de Veterinaris sense Fronteres i al seu llibre “Lo que hay que tragar" qüestiona els monocultius, la producció d'agrocombustibles, l'agricultura transgènica, les accions de les multinacionals (Pescanova, Calvo, Montsanto, Danone..) i aposta per l'agricultura alternativa i la producció local. Com és possible que el sistema alimentari actual produïsca el doble d'aliments dels que la humanitat necessita i que tanta gent passe fam...

Les llomes s'estenen romes sota el cel blavíssim i  després d'un hivern inusualment plujós es permeten la gosadia d'injectar un verd ascètic i net als espartars que floreixen. Ho veig des del menjador de ma casa mentre m'imagine els escorrims d'aigua darrere de les ribes del Barranc Blanc i el silenci em regala una pau quasi espectral: pura meditació. Ho tenia clar; aquestes vacances eren per a descansar. Això no vol dir no fer res sinó passejades llargues pel camp, lectures assossegades i assaborides, converses amb amics i familiars amanides amb tes i algun que altre cubata.... Els escenaris de les meues estades al poble són variats però tenen la seu central al menjador de ma casa on sec a la butaca i faig ullades ara per la finestra, ara cap als gravats que pengen a les parets o cap als objectes de ceràmica que emplenen les lleixes i que ja fa dies que m'han dit prou, que ja estan cansats de competir per l'espai. També els llibres se...

  Tinc dues coses per celebrar: la primera que ha eixit el sol, la segona que comencen les vacances de Setmana Santa.  A vore si amb aquesta sobredosis de bones notícies se me'n va el refredat!. Enfront de casa han montat les paradetes de palmes d'Elx per al Diumenge de Rams. Això ja em transporta cap a les terres que em van vore nàixer.  Demà  me n'aniré al poble i segurament no penjaré res fins que no torne. Així que us deixe aquesta perla de despedida que ahir vaig estar una mica pesat amb tota això de la poesia. Si ahir esmorzava amb el Bush – uf quin cosa!-, hui ho faig amb l'Obama i amb la seua reforma sanitària. Vorem com acaba. La victòria d'Obama era una utopia. Els Americans havien votat “en contra de”, i aquest home negre tenia carisma i va transmetre esperança. Quina imatge ara que arriba el Diumenge de Rams ( qui no estrena no té mans)!: Obama a cavall d'una burreta entra per les portes de Jerusalem/Washington i la gent l'ac...