Haití i "La bassa de la Medusa"



M'alce i amb els ulls encara embotats pel son pose aigua a escalfar. L'aroma que desprén el bon té em revifa els sentits, em torna a poc a poc al món dels desperts. Hem de posar bona cara a la vida, pense, mentre aboque l'aigua bullint a la tetera i les fulles del té verd japonés comencen a desprendre totes les suposadament propietats miraculoses. Em quede uns segons mirant la tetera blanca – quasi un litre de té que em permetrà un xarrupeig contingut al llarg del matí mentre consulte el correu i escolte la ràdio o mentre faig feina per l'institut-.
Cafè o té? Ja fa uns anys que sent el debat. El cafè és masculí, agressiu ; el té és femení i parla de la subtilesa. El cafè connecta amb un individu atrafegat i productiu; el té amb l'espiritualitat, amb un món sostingut i observant. A partir d'ací ,tinc la tentació d'entrar en una anàlisi combativa de les pràctiques d'algunes multinacionals i del fet que Nespresso ha segrestat descaradament la nostra innocència i ens ofereix a canvi una petita càpsula - el súmmum del producte neutre, privat d'història, enllaunat- amb la qual comprarem la nostra salvació .
Ho deixe ací per continuar amb el meu té; bufe i en bec un glop. Assaborisc la subtilesa de l'aspre, el retinc uns moments i me l'empasse. Mentre xarrupe abstret, amb les mans envoltant la tassa, escolte la paraula “Haití”. Em ve la imatge de “La bassa de la Medusa”, de Thèodore Gericault. El vaixell francès Medusa encalla en un banc de sorra i ràpidament s'organitza el salvament dels passatgers segons la classes social. No hi ha prou pots salvavides i s'improvisa una bassa on s'hi encabeixen 149 hòmens de la condició més baixa. El propòsit era que les barques remolcaren la bassa 50 milles fins la costa, però en vore les dificultats de l'empresa, la gent de més nissaga va insistir en tallar els caps de remolc. Dues setmanes després un altre vaixell francès rescatava els 15 nàufrags supervivents; insolació, sed, fam, canibalisme...Així és com he vist hui la gent d' Haití, surant a la mar en un bassa xicoteta i mal forjada, víctimes de l'enfermetat, de la ignorància, de la desesperació, de l'oblit de la resta del món. Qui ha manat tallar els caps de remolc?

Comentaris

novesflors ha dit…
Una bona reflexió. Cada vegada veig més clar, malhauradament, que en aquest món només hi ha dues opcions: tenir sort o perir. És lamentable.
Pel que fa al café o al te, de matí prenc café (però no de capsuleta, no), m'encanta la seua aroma i em reavifa, però després de dinar preferesc el te, ara que fa frescoreta... D'altra banda em fa l'efecte que el te invita a reflexionar mentre te'l prens, cosa que el café no fa.
Andreu ha dit…
Gràcies pel comentari. El món sempre ha estat un lloc tumultuós. Hui el poder ja no són els aristòcrates, són la banca, les multinacionals, les grans fortunes. Quant a Nestle...és que li tinc una mania especial, gairebé diria fixació.
Yola ha dit…
El cafè és el sexe.
El té és la reflexió.
Això diuen també les escoles d'interpretació dels somnis ...
Per què s'ha de triar un i descartar l'altre? Em quedo amb els dos!!
Andreu ha dit…
I jo...Còm es nota que ara tenim temps eeehh! Imagina't quan vinga el fred amb un té a les mans...Es aquell país més de tè o de cafè?

Petons,
Yola ha dit…
Jo diria que més de cafè ... de totes maneres, el cafè que es pren és molt suau i es bull en una cassola.
El temps ... vola igualment, però amb un ritme més de tardor ... a més a més les hores de llum són diferents. M'encanta.
ricard99 ha dit…
Els caps de remolc els talla la banca, els interessos econòmics capitalistes... de l'aristocràcia de l'esperit tan sols ens queden els llibres i qui els llegeix, i en aquest món ja és molt que siguem molts els que llegim i reflexionem, a estones de tè, a estones de cafè... jo tampoc uso càpsules: el cafè mòlt per mi i destil·lant-lo al meu ritme. Una abraçada!

Entrades populars d'aquest blog

Manifestacions a València. Reflexions.

Els jardins de l'Albarda a Pedreguer.

Primeres comunions.