Visita Papal

LA SONSÒNIA DEL PODER PAPAL

   La nit anterior havíem tingut la despedida de Y. que marxa de Barcelona a Romania per amor. Potser són uns mesos només donada la situació econòmica i social del país; potser és per sempre, diu ella. Això mai es sap. La vida et dóna sorpreses. Qui m'havia de dir a mi que esperaria la visita del Papa amb tanta ànsia, amb aquest cor i la resta de vísceres ofertes, com un sacrifici impiu, a l`ànima laica ?. Durant dies, potser setmanes, el meu seny s'ha debatut entre mostrar indiferència, menyspreu o la tan ubicua i difusa  tolerància que hom predica, o bé manifestar el meu rebuig cap a una esglèsia que ha esdevingut una anacronia i que només escolta el seu monòleg que ja és un zumzumeig que adormisca i que per una altra banda ja dura uns quants massa segles. El Papa Ratzinger Z ens ha vingut a salvar dels perills del laïcisme, del caos moral que això comporta. I quina alternativa ens ofereix?. La de sempre; tornar a fer caldo amb la mateixa gallina.
La imatge de les mongetes netejant l'altar és molt descriptiva i he vist que hui els mitjans de comunicació se'n fan ressò. També han comentat a bastament aquelles declaracions papals a Compostela sobre el laïcisme i la II República. Quina barra! Qui hi ha darrere? El Rouco? Ja van dir allò de què l'esglèsia catalana no existeix. Però enmig d'aquest enrenou mediàtic, si hi ha hagut un fet que m'ha deixat totalment flaixejat ha estat la persona de la Pilar Rahola fent una defensa de la figura del Papa Ratzinguer al programa del Cuní. Per no faltar en res a la veritat he d'afegir que és cert que ha dit que no li va agradar això de les monges fent de “chaches”. Aquesta dona no deixarà mai de sorprendre'ns. Admire la seua capacitat de girar arguments, com si girara calcetins, i a més amb una lògica espaterrant.

MOSTRES DE FERVORS ALS BALCONS

Hi ha un tema que he seguit aquests dies amb un interès especial. Es tracta de la penjada d'objectes variats als balcons. Després d'uns dies de pura observació, d'ataüllar i pensar les actituds que la gent mostrava al carrer, divendres em vaig decidir a anar a buscar unes banderoles de les de “Jo no t'espero”. Ja no en quedaven . De tota manera, mentre pujava a casa no vaig deixar de mirar. Guanyava la indiferència. La gran majoria de catalans han apostat per no exhibir res que els poguera delatar. La pressió dels veïns de l'escala sovint és decisiva. A un veí que va penjar una pancarta amb el lema “El Papa pel litoral”, li van fer arribar un anònim que deia més o menys que si ell se n'anara pel litoral molts veïns li ho agrairien. Som animals simbòlics i la vida en comunitat necessita del símbol. Una societat sana creix amb el diàleg sa. Aquesta esglèsia, però, està massa mal acostumada a fer-nos empassar el seu monòleg sense que hi hagen rèpliques. És per això, però també com a resposta a moltes coses que no m'han agradat, que em vaig decidir a penjar unes paraules manllevades d'algú ben conegut i no precisament per ser “Imagine no religion”.

SOBRETOT SEGURETAT!

Dissabte a la nit quan tornava del supermercat, em vaig trobar un grup de catòlics que havien improvisat una processó.Anava la creu, símbol de salvació- per si no ho sabieu- i darrere una colla nombrosa de jóvens que cantaven i cridaven viva el Papa i després en català que visca el Papa. En un tres i no res havíem retrocedit 30 anys quan al poble fèiem les convivències o venien els missioners i recorríem els carrers a mitjanit cantant “Perdona a tu pueblo señor...”. Un espectador del happening improvisat que hi havia al meu costat va mirar cap a un balcó i li va dir a un jove, que devia ser el fill, amb un aire burleta “semblen els del “Hare Krisna”. A partir d'aquest moment els carrers es van començar a omplir de policies i mossos. Una amiga em va tocar i quan va començar a proferir paraules malsonants cap al pontífex algú li van bloquejar el telèfon.
Una altra anècdota va ser quan en tornar d'un sopar amb amics vaig trobar dos mossos a la cantonada que em van demanar acreditació per entrar a ma casa. Al meu DNI no hi ha l'adreça de Barcelona, i tampoc valia el Carnet de la biblioteca del barri, ni el del gimnàs i quan ja m'anava fent a la idea d'arraulir-me a un racó del caixer més proper se'm va ocórrer ( a mi que no a ells!) que els podia deixar el DNI i anar a buscar una factura on constara el meu nom i l'adreça. En aquell moment , mentre pensava una possible eixida vaig presenciar com el mosso deixava passar una noia que portava acreditació, però no a la seua parella. Ell va marxar a dormir a casa dels seus pares mentre deia: “el Papa no vol que follem aquesta nit”.