"Jo confesso" de Jaume Cabré.

Fa ja uns quants llibres que Jaume Cabré té un gran èxit a Europa i una nomenada sota zero als territoris de la Corona on només es parla espanyol. Això no és cap novetat quan parlem de la nostra literatura, la feta no des del territori sinó des de la llengua. Si ens posem puristes acabarem defensant que  la literatura no és tenir més o menys èxit. Ara bé, també és veritat que un bon llibre tancat amb pany i clau, i per tant sense entrada als mercats, i per tant no compartit, té poques possibilitats d’influir i de construir res que no siga l’essència, la llavor, que per sì sola, es queda en res si se la mengen els peixets de plata que hi ha als llocs on s’acumula el paper. Aquesta vegada sembla que una editorial espanyola ( bé siga per bon criteri literari o bé per vergonya davant l’evidència de l’èxit en altres mercats europeus d’una novel·la en català), s’ha decidit a editar-la i a fer-li promoció.

   Feia anys, potser més de deu, que el temps passa i no ens n'adonem, havia llegit “Senyoria” del mateix autor. Em va agradar, em va semblar ben escrita i em va quedar el cuquet de que potser-això-és-el-germen d’una altra cosa. Amb la lectura de “Jo confesso” he pogut comprovar que la meua sospita no anava desencaminada. Malgrat la consciència de l'autor de la presència dels mercats i l'ús que en fa d'elements propis de la literatura de masses, el resultat final és un producte literari de primera gama.

    Allò que diferencia un best seller-sense-més del que és literatura és el llenguatge ( que no és més que la intenció de fer literatura o no fer-ne), i també l’estructura marcada per la veu del narrador-narradors.  L’ús temàtic de la vida als convents als  segles XIV i XV, juntament amb el món del col·leccionisme a la Barcelona de la postguerra, el món de les biblioteques o l'Holocaust  poden ser adob de best sellers. És en canvi a la prosa, a la manera d’escriure o  al sedàs del teclat de l’autor on les històries esdevenen alta literatura. Cabré domina el llenguatge i domina l’art de la construcció de llibres i això és evident una vegada s’ha fet la lectura de ”Jo confesso”.

El tema de la novel·la és el mal o el seu origen, però també la bellesa, especialment aquella expressada per l'art. Totes dues expressions, exclusivament humanes, es conjuguen d'una manera especial en el violí que el pare del narrador va adquirir d'un fugitiu nazi només acabada la Gran Guerra. L'Holocaust torna a revisar-se i representa la gran lacra humana a l'Europa moderna. Fa anys, quan vaig veure per primera vegada la “Llista de Shindler” del nordamericà d’origen jueu Spilberg, vaig decidir que no veuria ni llegiria res més sobre l’Holocaust. Darrere de la meua decisió hi havia el poble palestí, el fet que les víctimes havien esdevingut botxins, i també la sospita ben fonamentada que les perspectives que ofereix el cinema no són innocents, ni neutres, i que tot era una manera de tapar els ulls d’Amèrica i d’Europa davant la violència que cada dia s’exerceix contra el poble palestí per part de l’estat Israelià. El temps passa i les idees maduren, i a tot això, el violí, l’instrument que és el plany dels pobles errants continua sonant quan hom col·loca còdols  a les tombes dels morts, com ho fan els hereus de les víctimes de l’Holocaust a l’última escena de la pel·lícula d’Spilberg, però ara independentment de la raça i de la religió . I és que la violència i la bellesa, el bé i el ma,l ixen d' una llavor. L’origen de tot és a les llavors d’erable soterrades  amb l’últim monjo del monestir  de Sant Pere del Burgal  mort de manera violenta al s. XV.