Rode l'eixama. Nadal laic.

Aquest matí he anat a prendre un cafè i sonaven les nadales més recurrides a tot volum i  l'espai estava ben farcit de tòpics amb moltes estreles nevades i altres punyetes passades de sucre. La nova religió del consumisme pega de valent. No sé si el Jesuset participa dels beneficis. El que pareix més cert és que a nosaltres ens toca pagar el pato. Mentrestant, entre regal i regal, entre anades i vingudes al Corte Inglès - com qui anava fa uns quants anys a la Missa del Gall-  perdem la consciència i el sentit més profund de la celebració del l'hivern.

Més enllà encara del cristianisme (i d'aquelles històries tan perilloses pel seu poder anestesiant) hi ha moltes tradicions que conecten amb els misteris de la vida i amb la concepció cíclica del món. Segurament els primers homes temien la nit més llarga i ja van començar a conjurar la presència del sol i la fertilitat amb rituals que incloïen el foc i altres elements que el recordaven.

Al meu poble es ballen dances i la nit del 27 al 28 la gent passa la nit al carrer tirant coets. També celebren unes festes semblants a Ibi (Els Enfarinats), a Tibi i segurament a molts altres llocs del món. A Onil es roden els fatxos que  a Tibi, a Xixona i a Relleu es diuen Eixames. La fotografia és de la "Fiesta de los Escobazos" de Jarandilla (Extremadura) que es celebra la vespra de la Inmaculada.

Amb un grapat d'ingredients simbòlics que em són familiars per la meua vivència del Nadal, he pastat un poema amb el que vos vull felicitar les festes i reivindicar una vida més conectada amb els cicles naturals.


"En l'experiència del ritme ens trobem alliberats d'aquesta angoixa d'arribar a algun lloc"
Raimon Panikkar

Foc guaridor
Pa de mamella
Soca que estella
Nit de raor.

Canvi de cicle
Rosa de fosca
Ala de mosca
Vi del millor.

Nat de Maria
Dins l'establia
Ventre de closca
Demoledor.

Rode l'eixama
Serra de flama
Obri taronja
Foc del millor.

Bancs no xucleu
Sang de la vena
Terra pixada
Vol de voltor.

Puja la vella
Pi de canyella
Calze d'estrella
Tot de dolçor.

Balla la dança
Roda la plaça
Mou peu amb traça
Foc guaridor.



BONES FESTES D'HIVERN




Comentaris

novesflors ha dit…
No sé si els primers homes temien la nit més llarga però jo ja estic farta de foscúria tan matinera, que a les 6 de la vesprada ja siga de nit, així és que sempre m'alegre que arribe el solstici, i ara, cada dia un poc més, anar veient com allarga la claror.
Bon temps de solstici i bon començament d'any.
23 de desembre del 2011, a les 11:00
andreu ha dit…
És cert que tanta foscor costa de passar però crec que és perquè no volem aturar, o no ens deixen. Hauríem de fer com els arbres que a l'hivern dormen. Ells no tenen pressa de res. Simplement esperen. Una abraçada.
23 de desembre del 2011, a les 15:34
dospoals ha dit…
El Josep Vicent ha dut una eixama a la sala de professors i les professores que hi havia allí han hal·lucinat en colorins...
19 de desembre del 2012, a les 1:48
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Primeres comunions.

Es dissabte. M’he despertat a les sis del matí pels trons. M’he quedat al llit fins les set, amb els ulls oberts. Quan m’he alçat he vist que el carrer estava només amerat. L’aigua no havia corregut. Ara són ja les huit, he pres dos tes i escolte la pluja xiplejar a l’altra banda de la finestra. Plou d’una manera tranquil·la i ja no trona. Hem arribat a un punt que ja no sabem què fer de tanta aigua. No estem acostumats. Fa només dues setmanes no sabíem què fer amb la sequera. Ens preguntàvem com seria l’estiu si no plovia.  Hui fa la comunió Sofia. No recorde cap comunió ploguda. He hagut de fer un esforç per empatitzar amb l’emoció dels xiquets el dia de la seua primera comunió. Jo ja ni me’n recorde si jo estava emocionat el dia de la meua primera comunió. Recorde, això sí, que un amic dels pares que tenia una parada de fruita al mercat d’Ibi, va portar caixes i caixes de fruita de temporada: cireres, albercocs, maduixes i nespres. No sé quanta fruita vaig menjar aquell dia. Molta,
Read more »

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.

Imatge
Tinc alguns amics que són de l’estètica, altres que són de l’ètica o la política i altres, pocs, que són de la butxaca. Hui he anat  a voltar amb un amic que pertany al primer grup. Pertany també al grup de valencians exiliats que dubta profundament de les nostres capacitats estètiques  i entorna els ulls i arrufa imperceptiblement el nas sense la voluntat explícita d’expressar un desgrat que de seguida li endevine abans d’espetar coses com  quina barbaritat...quin búnker s’han espolçat  ací!  o està bé el raconet eixe si no fora per...o simplement , quin mal gust ! i quan diu aquesta última el disgust se n'ix  per les costures de la cara. Jo, que soc sensible, del tipus esponja que tot ho recull,  em sent responsable de tanta lletjor, de tanta irresponsabilitat, de tanta insensibilitat i em sorprenc justificant la funcionalitat dels edificis moderns  i el gust del mal gust. Certament,  si ho comparem amb els vells casalots de poble, els pisos eren molt més amanosos . Així és com
Read more »

Primer dia de primavera.

Imatge
Foto: Toni Catany No hauríem perpetrat el dubte sense el desig. No construiríem els castells de les preguntes instal·lats com estem al llimac esvarós de l'abstracte. Aquest món de matissos que volem en blanc i negre, aquest vagó de tren sempre a velocitat límit sovint ens sorprén amb dies de sol- enganyosos si voleu,   amb estacions d'amabilitat insospitada, o amb  el moment de plenitut de les roses que amaguen en el primer marcit tota la bellesa d'un primer dia de primavera.
Read more »