El Barranc Blanc

D es de fa uns anys, amb tota la mandanga de la nova cuina, pastisseries i restaurants catalans han posat de moda el terme encenalls per referir-se a llesquetes finíssimes i recaragolades d'alguns productes. Normalment, són productes impossibles per a l'economia del client mig però que presentat així ,en quantitats purament decoratives, donen una altra entitat al plat. Al País Valencià n' hauríem de dir borumballes però no tinc constància que aquesta paraula s'haja utilitzat en el màrqueting culinari al sud del Sènia. Per aquells que desconeguen l'origen de la paraula els diré que estem parlant d'aquelles llenques que salten de la fusta quan el fuster passa la plana o el ribot. Normalment, al nostre territori l'ús figuratiu de la paraula no té connotacions massa bones. Dir "això és borumballa" és com dir que una cosa té poc valor. És potser aquesta la raó per la qual el terme es resisteix a l'hora d'utilitzar-se en el món de l'alta ...

 Quan ahir a a tarda vaig eixir de l'estació de Passeig de Gràcia per anar a la presentació del poemari Les ciutats ocasionals de l'amic poeta Ricard Mirabete feia bò. L'hivern comença a instal·lar-se còmodament dins de la memòria que fuig i els dies de primavera incipient enceten un oblit de la ciutat que va ser. Jo mateix vaig obrir les portes d'aquest oblit en la passejada de deu minuts fins a la llibreria Bertrand de Rambla Catalunya. Perquè viure és això, començar a oblidar, retenir ben poc, continuar, o com a molt, ensopegar i tornar a alçar-se. A cada moment marginem les memòries d'allò que passa al nostre voltant i la pedra de la ciutat que habitem, sempre casualment, queda entelada per milers d'històries que hem aprés a desatendre. Ens movem, passegem, badem pels carrer, veiem  però poques voltes deixem que la mirada glopege les escenes a través de les quals passem sense deixar ni acceptar cap empremta. Cal el coratge del poeta que desperta la consc...

 Al Nadal parlava amb el meu germà i amb Adela de la crisis i intentàvem imaginar possibles futurs i em va venir al cap una entrevista que havia llegit a La Vanguàrdia d'un polític  alemany que profetitzava un futur on cadascú produiria la seua energia. Tot i que el meu caos amb freqüència em sumeix en un estat precari, he de reconèixer que a voltes té la seua lògica i de tant en tant, molt de tant en tant, proporciona sorpreses. Aquest matí, m'he posat a ordenar l'habitació i a llançar papers frenèticament quan se m'ha aparegut un àngel en forma de retall de premsa. Era l'entrevista d'aquest senyor que resulta que es diu es diu Hermann Scheer i diu coses tan interessants com les que podreu llegir a continuació. Davant de tant de catastrofisme fa bé de llegir alguna cosa reconstituent.  El vídeo està en francès, qui  en tinga coneixements o voluntat que el mire. Hermann Scheer, diputado (SPD) que aboga por que cada uno produzca su energía "¡Deje de pag...

La societat valenciana està acostumada a desfer-se d'andròmines- fem fogueres per Sant Josep, per Sant Joan, per Sant Antoni- i una casa tan exposada com la nostra al vents i tan ben parada de modernitat, no es pot permetre el luxe d'acumular nostàlgies. Quan una cosa no serveix es llança i se'n compra una de nova, amb l'afegit que li fem un bé a l'economia. El Cabanyal és un barri vell, i encara més després de tants anys d'abandó intencionat, amb un regust de ser de tota la vida i en definitiva, amb un excés de contingut que no s'adiu massa amb la façana lluenta i nova de trinca que ha volgut l'ajuntament i que els valencians han acceptat de bon grat. És per això, i per la voluntat d'obrir la ciutat al mar, i de construir encara més i beneficiar encara més als mateixos quatre, que l'ajuntament fa anys que va decidir que volia comprar-se un barri nou. El que possiblement no van preveure va ser una resposta tan constant ...

Aquests dies he estat llegint el Zygmunt Bauman, un dels pensadors socials més solvents dels nostres temps que ell adjectiva com a  líquids . Aquest savi vell i despentinat utilitza el terme com una eina que li ajuda a desbrossar amb una paciència d'artesà els erms en els quals ens movem. Treure'n l'entrellat sense la perspectiva que dóna la història no és gens fàcil. El nostre present occidental i ric està caracteritzat per la boira. La boira és un pas més enllà de l'estat líquid, més enllà encara de la poca seguretat que aquest ja ens podia proporcionar. L'autor parla del final de la utopia. Aquest concepte havia marcat un camí en la manera de pensar en la història moderna. La utopia va nàixer de la consciència que el món podia ser millor i va determinar un tipus de pensament i d'acció que ens han portat a l'atzucac on ens trobem. Què provoca aquest final del pensament utòpic? Parlem d'Auswitch que més que un camp de concentració ha...

El cap de setmana vaig anar a vore "Un marit ideal" al Goya. Un èxit de públic i una adaptació reeixida. El tema de la corrupció, tant d'actualitat, està resolt d'una manera intel·ligent, però el públic es queda amb les ganes de què el polític brillant però de passat tèrbol, no reba tan bon tracte.La corrupció, tal i com la veiem huí, s'ha de tallar d'arrel si no volem caure en el mateix forat. El públic entén la complexitat del problema que planteja Chiltern- un polític que s'ha donat a conèixer i es manté gràcies a la seua coherència i honradesa, però que està on està gràcies a un pecat inicial . Aquestes coses passen; un pecat que li ho dóna tot i sobre el qual es tiren cabassos de terra fins que algú comença a escarbar. Laura Cheverley, la villana, li fa xantatge i tot el seu món es commou. El públic es posiciona ràpidament de la banda de Chiltern i no entén la rectitud moral de la seua dona qui l'idolatrava i qui ara li nega la més mínima busca ...

“El cónsul de Sodoma”, la pel·lícula que retrata el poeta Jaime Gil de Biedma, ha alçat polseguera. Les declaracions de l'escriptor Juan Marsé desqualificant el film de Sígfrid Monleon manifesten una agror fora de mida que hem porten a preguntar-me on és que li ha picat la puça. Un altre poeta, Juan Antonio de Villena, la qualifica de digna. Jo, que no pretenc arribar-li ni a un ni a l'altre a la sola de l'espardenya, la recomanaria com una història que m'ha tocat molt endins i que m'ha convidat a reprendre i rellegir alguns dels seus poemes. No hauria entrat en la polèmica malcarada del Marsé si aquesta no m'haguera dit res. Qualifica la pel·lícula de "grotesca, ridícula, falsa, inverosímil, sucia, pedante, dirigida por un fallero incompetente y desinformado, mal interpretada, con diálogos deplorables". I de tota aquesta retaïla és això de “fallero” que m'incomoda. Només li haguera calgut afegir allò de “fallero maricón” per a c...