Borumballa a Jesús (Tortosa)

Des de fa uns anys, amb tota la mandanga de la nova cuina, pastisseries i restaurants catalans han posat de moda el terme encenalls per referir-se a llesquetes finíssimes i recaragolades d'alguns productes. Normalment, són productes impossibles per a l'economia del client mig però que presentat així ,en quantitats purament decoratives, donen una altra entitat al plat. Al País Valencià n' hauríem de dir borumballes però no tinc constància que aquesta paraula s'haja utilitzat en el màrqueting culinari al sud del Sènia. Per aquells que desconeguen l'origen de la paraula els diré que estem parlant d'aquelles llenques que salten de la fusta quan el fuster passa la plana o el ribot. Normalment, al nostre territori l'ús figuratiu de la paraula no té connotacions massa bones. Dir "això és borumballa" és com dir que una cosa té poc valor. És potser aquesta la raó per la qual el terme es resisteix a l'hora d'utilitzar-se en el món de l'alta cuina a les nostres terres.
Tota aquesta etcètera ve perquè des de fa un temps la paraula Borumballa s'ha guanyat la majúscula des que es relaciona amb un grup de valencians que fan (fem) música de dolçaina a Barcelona. Un aplec de cases regionals a Mollet ens va oferir la primera oportunitat d'actuar en públic i el resultat va ser tan poc encoratjador que no hi ha prou en confiar en la mala memòria del públic i en el seu desconeixement musical i de l'instrument. Ara Borumballa ja és una altra cosa. L'actuació que hem fet aquest cap de setmana a Jesús-Tortosa demostra que hem millorat molt qualitativament i quantitativament. La qualitat no només té a vore amb la música i l'art, sinó també amb les relacions que hem establert i en els moments de felicitat que hem passat junts.


Per a mi l'Ebre era només una terra de pas fins que no va esdevenir referència literària en haver llegit primer el Jesús Moncada i després el Sebastiá Juan Arbó i l'Emili Rosales. No va ser fins ahir que vaig ficar cullerada en el caldo que es cou per allà. Només ha sigut un tast d'unes terres que prometen i  espere no tardar massa en poder revisitar-les amb molt més de temps. Hi ha el tòpic que diu que a les Terres de l'Ebre ja són valencians. També es diu al revés; que els de Vinaròs ja són Catalans. Això només és una demostració més que els límits sempre són arbitraris i només si s'hagueren construït murs infranquejables les comunitats humanes haurien evolucionat de manera completament autònoma.

Hem trobat un ambient molt familiar . És cert que el caràcter de la gent de l'Ebre és molt més proper al valencià . A banda de l'intercanvi de població que ha hagut entre territoris veïns, crec que té molt a vore en el fet que la gent de l'Ebre té una relació molt estreta amb la terra i el riu. Formen una societat que com la valenciana, s'ha vist forçada a emprendre un progrés a marxes forçades que encara no ha paït . La diferència és que la societat valenciana, tal i com afirma l'Enric Juliana, és potser la comunitat menys acomplexada de l'Estat. En canvi, la comunitat que formen les gents de l'Ebre, pel poc que sé i he pogut vore, sembla ser  la que  té menys autoestima de tota Catalunya.

Queda pendent una visita més pausada. Ja és molt passejar pels carrers i percebre les glòries i els inferns de la ciutat de Tortosa a través de la seua epidermis. També és molt haver viscut com es fa la festa i haver-nos integrat en el brogit que ens porta tantes referències del nostre sud. Però és evident que és molt poc per conèixer la zona i molt menys per poder treure massa conclusions.

Borumballa i el grup de dances.




Comentaris

pep ibanyes ha dit…
Tota una crònica, xiquet!!

A poc a poc anem fent història...
novesflors ha dit…
Només ha faltat una melodia de les que toqueu amb la dolçaina. Podries provar a incloure-la.
La foto del riu, molt bonica.

Entrades populars d'aquest blog

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.

Primeres comunions.

Primer dia de primavera.