L'ÀFRICA DE M. BARCELÓ

Fa uns anys una amiga em va regalar dues làmines de Miquel Barceló. Són les meues finestres al continent oblidat. Normalment passe per davant i  no m'ature. Hui he escollit abocar-m'hi.

                     a M. José
Com un acte d'amor
descomunal i net
estampat al mur,
com un raucar
improcedent i sincer,

com una mà oberta
com el crit dels graffittis
com la ratlla del sol
que esventra els colors més sagnants,
com una allau de moviment,
supura damunt del paper
la taca del continent.
Amaga el negre de la geniva zenital.
Amaga el budell foradat.
Mostra la ferida de festa
immune i descoberta,
declarada en la seua innocència
descastada , superba i gràcil.

Comentaris

novesflors ha dit…
Són bonics, aquests quadres. Les seues il·lustracions per a la "Divina Comèdia" de Dante, també m'agraden molt.
22 de març del 2010, a les 5:09
ricard99 ha dit…
és preciós aquest poema d'Àfrica... transmets tota l'essència i la generositat del continent oblidat... M'agrada com ens el presentes amb emoció i estima... "Amaga el budell foradat... Mostra la ferida de festa. És un dels poemes que més m'omplen, dels teus. Una abraçada!
22 de març del 2010, a les 8:48
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Manifestacions a València. Reflexions.

Imatge
      Manifestacions contra els gestors de la crisi de València. La de la capital ha sigut massiva. Jo vaig estar a la d’Elx. Al final es va convertir en una manifestació contra Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana. Hi havia algú que es va esforçar en cridar “ i Sànchez també”, però va quedar neutralitzat pel convenciment general que Mazón havia sigut el màxim responsable.  No hi té cap responsabilitat el govern central? Ara comencem  amb el “ i tú més” al que ja ens ha acostumat la política. L’antisistema, la ultra-dreta per dir-ho clar, observa i veu com s’aproxima una possible oportunitat. Encara hui estan creant l’escenari que serà  quan la majoria pense que el que hi ha  no funciona. És per això que és tan perillós quan es diu allò de “tots els polítics són iguals” perquè eixe és el caldo de cultiu . El pas següent  és  que sorgisca el líder, el personatge ideal que siga capaç de dirigir les masses. Ho és Abascal; o Alvise? Probablement no. Ho ha sigut Trump als E
Read more »

Els jardins de l'Albarda a Pedreguer.

Imatge
    Jardins de l’Albarda a Pedreguer. De camí hem vist els pins assecant-se. La sequera que patim és inèdita. A la zona àrida del país es nota menys, les plantes estan més adaptades a patir set. En canvi, la Marina Alta és una comarca on l’aigua ha caigut sempre  de manera abundant. Els pins han desenvolupat menys arrels perquè no els calien i ara s’assequen.  El paisatge no és un jardí, però un jardí pot formar part d’un paisatge si està integrat en l’entorn. De fet,  el paisatgisme es dedica a fer jardins, a dissenyar-los, a crear-los dins d’un paisatge determinat. Hi ha jardins que formen part d’un paisatge i hi ha jardins que són elements aïllats del paisatge general.  Arribem als jardins. Dins la garita de les entrades hi ha una xica que atén un grup de dones estrangeres i a fora, mig recolzat en el taulell un xic jove, moré i amb barba ben retallada els explica l’origen del nom dels jardins. És per la partida que es diu l'Albardera, escoltem que els diu. Paguem
Read more »

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.

Imatge
Tinc alguns amics que són de l’estètica, altres que són de l’ètica o la política i altres, pocs, que són de la butxaca. Hui he anat  a voltar amb un amic que pertany al primer grup. Pertany també al grup de valencians exiliats que dubta profundament de les nostres capacitats estètiques  i entorna els ulls i arrufa imperceptiblement el nas sense la voluntat explícita d’expressar un desgrat que de seguida li endevine abans d’espetar coses com  quina barbaritat...quin búnker s’han espolçat  ací!  o està bé el raconet eixe si no fora per...o simplement , quin mal gust ! i quan diu aquesta última el disgust se n'ix  per les costures de la cara. Jo, que soc sensible, del tipus esponja que tot ho recull,  em sent responsable de tanta lletjor, de tanta irresponsabilitat, de tanta insensibilitat i em sorprenc justificant la funcionalitat dels edificis moderns  i el gust del mal gust. Certament,  si ho comparem amb els vells casalots de poble, els pisos eren molt més amanosos . Així és com
Read more »