Abraça'm fort.

Avui he tingut un somni. Supose que en tinc sovint, per no dir totes les nits, i inclús de vegades, quan tothom suposa que estic despert, jo somnie. Diuen que els somnis tenen a veure amb l'estat d'ànim i també amb el que t'ha passat al llarg del dia. M'ha agradat despertar-me amb aquest somni. M'he despertat conscient que el deixava i encara m'he entretingut uns minuts, embolicat amb el blau dels llençols encara calents, covats per l'escalfor del cos, intentant recordar els detalls per poder escriure'ls. Hi havia la R.B. Fa molt de temps que no la veig. La volia retrobar abans de deixar Barcelona simplement perquè ha estat una de les meues guies a la ciutat. Hi ha molts llocs que me la recorden.

Al somni ens trobàvem a un bar. Hi havia més gent. El bar estava a una zona alta de descampats. Baixàvem unes escales i entràvem a un local a mitja llum; sèiem a una taula baixa. Ella es va demanar un gintònic de Hendrix; jo vaig xarrupar del seu gintònic – ara diria que no vaig demanar res!. Vam parlar de coses i li vaig preguntar per la seua parella. Em va dir que era un “bon tio” i que l'havia ajudat molt en un moment que ho necessitava. Jo vaig pensar “és clar...tu havies desaparegut...”. Després va pagar el gintònic, eren 20€, amb uns xecs de menjador però també hi havia xecs de l'escola. Vaig suposar que eren de despeses que ella havia fet i la secretària li havia pagat. Després vam eixir del local, una altra volta als descampats alts, entre bancals erms i tanques d'escola, i ens vam endinsar per carrers d'un barri que podia ser el Carmel, o Poble Nou, o el Guinardó. Jo la vaig aturar i la vaig abraçar llargament i vaig plorar. M'he despertat amb el consol d'haver passat amb ella una estona i amb un nus a la gola. Les capses esperen a l'entrada. Demà carregarem la furgoneta i deixaré Barcelona després de tretze anys. A partir de demà, ja no hi habitaré la ciutat,. Tornaré, com ho fa tanta gent, només de visita.