El pes del temps.

 

 

La vida al poble pot derivar fàcilment cap a la contemplació.  No em faria res viure com un ermità o com un epicuri del s XXI; amb un sostre, una horta i temps per a perdre’l (que és l’única manera de guanyar-lo). La tendència que imprimeix el motor social és una altra:  buscar,  córrer,  omplir el temps amb activitats....El meus amics de la ciutat se’n sorprendran perquè pensaven que ací m’avorriria com una pedra. Pot ser, la clau estiga en el fet que fins i tot quan no faig res, quan sec i mire i deixe el cap volant als coloms,  no tinc mai la sensació d’avorriment. És una sort, un do o una tara genètica, no ho sé.

És difícil substraure’s al temps quan hi ha les hores, els minuts i tot, la faena i l’oci, està limitat per la divisió. Algú em va explicar que al Senegal era suficient si feies una activitat al dia. Un home podia sentir-se satisfet si havia pescat un peix; la dona per un altre cantó, havia bullit arròs. Ja estava; la resta del temps era per a badar o per a bambar. Als occidentals en canvi, ens mena un principi ben diferent. Hem de produir: cada hora ha de respondre a un objectiu. De fet a les escoles hui és una de les paraules que més s’usa. Tot s’ha de posar per escrit, tot s’ha de temporitzar, tot s’ha de posar en objectius que només són una corrua de termes difícilment relacionables amb la realitat de l’aula. Els senyors de les oficines – directors, inspectors i altres càrrecs polítics- se’n fan un mànec de remenar-ne . Sembla que la seua funció ha estat reduïda a això. Ara s’han inventat una cosa que es diu QUALITAT (com una estora davall la qual amagar tota la merda) i que només consisteix a produir documents. Mentrestant, la sensació de fer coses inútils creix entre el professorat, i per tant la frustració.

Sospite que hi ha un ent superior ( ja tornem amb les teories conspiratives!) que imposa un règim de rellotge i objectiut en el qual una societat soterrada sota el pes del  paperam siga incapaç de reaccionar. Seguidament, ara que saben que estem cansats i després d’inocular-nos el virus de la por amb prèdiques televisives, vindran les rebaixes. Finalment, arribaran els taurons de torn que tot s’ho menjaran i ens deixaran baix taula.