El Barranc Blanc

L’octubre sembla el mes d’agost, de la calor que encara fa. Tothom se n’estranya i ho comenten quan no tenen res millor a dir. De fet, la gent sempre diem poques coses interessants. Es tracta de fer vore que estem ací, que comptem, que som bona gent i ens dignem a saludar i a fer anar la conversa encara que siga amb banalitats semblants. L’oratge és un tema que no compromet ningú. Hi ha gent que es especialista en parlar-ne amb l’avantatge que ara els mitjans de comunicació donen tot tipus de detalls relacionats amb les condicions atmosfèriques que han sigut, són i seran. Este matí, sense anar més lluny, he escoltat a la ràdio que no hi ha hagut un octubre tan calorós des de l850.   “El cas és no parlar de res que tinga costella”, he malpensat.  Els informatius són més aïna desinformatius i de la mitja hora escassa que duren, 20 minuts són per esports i els deu restants per a notícies que alteren els ànims i torben l’enteniment: atracaments, robatoris, assassinats... La vio...

    Tot això que segueix ve d’unes notes que havia pres unes setmanes abans de deixar Catalunya i partir cap al Barranc Blanc. Feia molts mesos que no havia vist la Remei. L’esperava a una plaça amb pins ufans i bancs de fusta d’un poble del Vallès Oriental. Vaig veure que s’acostava . Els auriculars blancs, i potser la música que escoltava, la feien absent, i , tot i els seus anyets, amb aquell posat, semblava una adolescent. Li vaig fer un senyal amb el braç i en veure’m em va somriure i va accelerar el pas. Vam fer petons i em va etzibar; “¿què, còm és que te’n vas? Què faràs allà?”. La pregunta no em va deixar indiferent; la manera de fer-la tenia unes connotacions potents i aquell “còm és...” i aquell “...allà...”, malgrat la bona intenció aparent, m’obligaven a justificar-me. Ja ho he viscut abans això de justificar-me per tenir un president amb tocs berlusconians , perquè alguns del meu país s’entesten a creure que valencià i català són llengües distintes i perq...

    He deixat un temps d’espera abans de recomençar el blog des d’un altre context, al costat del Barranc Blanc. Potser només era una altra por que m’impedia escriure- una més- a deixar-me vore nu a ple sol, sense la protecció o mur de contenció que suposava l’anonimat de la gran ciutat. Quinze anys són molts i no són res i poden ser també una vida viscuda o una vida perduda. Tampoc no es tracta de tornar amb la maleta tan plena que t’impedisca caminar en la nova destinació. És bo entendre que, sovint, cal prescindir de l’equipatge, o portar el mínim, perquè el camí a recórrer encara ha de ser llarg i la passa ara ha de ser més ferma. Des del balcó ja no veig les punxes de la Sagrada Família emergint de les boires dels arbres del parc. Ara veig els turons minerals, de contenció vegetal mínima i intuïsc la geografia d’ombres que fan els oms a la llera del barranc. Aquí i ara, en aquests anys que vivim, sempre perillosament, tota la meua història es conjuga en un silenc...

Avui he tingut un somni. Supose que en tinc sovint, per no dir totes les nits, i inclús de vegades, quan tothom suposa que estic despert, jo somnie. Diuen que els somnis tenen a veure amb l'estat d'ànim i també amb el que t'ha passat al llarg del dia. M'ha agradat despertar-me amb aquest somni. M'he despertat conscient que el deixava i encara m'he entretingut uns minuts, embolicat amb el blau dels llençols encara calents, covats per l'escalfor del cos, intentant recordar els detalls per poder escriure'ls. Hi havia la R.B. Fa molt de temps que no la veig. La volia retrobar abans de deixar Barcelona simplement perquè ha estat una de les meues guies a la ciutat. Hi ha molts llocs que me la recorden. Al somni ens trobàvem a un bar. Hi havia més gent. El bar estava a una zona alta de descampats. Baixàvem unes escales i entràvem a un local a mitja llum; sèiem a una taula baixa. Ella es va demanar un gintònic de Hendrix; jo vaig xarrupar del seu gintònic – ...

  Estem cremant els últims cartutxos a Barcelona - ara sí que va de bo. Definitivament, tenim llogada la furgoneta per dissabte. Serà carregar-la de bon matí i carretera i manta. Despús d'ahir em van recomanar un restaurant-bar xicotet, sense pretensions, dels que prometen bon menjar de matèria prima d'òptim origen. Vaig proposar d'anar-hi d'anar-hi . Havíem passat mil vegades – potser més – per davant i mai se'ns havia acudit d'entrar-hi . El cartell amb el nom és el més nou del local. La resta, començant per les portes d'alumini, és d'una simplicitat que esborrona . Les parets són l'únic element considerable; hi ha més de cent fotografies penjades que inclouen dignes aspirants a mites del món occidental – de seguida vam identificar Joan Fuster i Ovidi Monllor, però també hi ha Buster Keaton, la Callas i gent d'aquesta. A més, a un costat, ben alta perquè ningú no la puga esguerrar, hi ha la bandera republicana. Vam arribar quan enc...

Nathalie havia esperat pacientment la trucada de telèfon que li havia d'indicar que havíem arribat. Ens vam entendre a a mitges i va caldre una segona trucada perquè entenguera que havíem aparcat a un lloc més llunyà del centre del que ella havia previst. Després del rencontre i les abraçades vam pujar tots al cotxe i ella ens va portar a un pàrquing molt a la vora del centre. Només feia uns mesos que ens havíem trobat a Barcelona quan ella havia vingut amb la Solenn, la seua filla adolescent. Prèviament, la història dels nostres encontres havia estat molt espaiada. Nathalie és filla d'una cosina germana del meu avi, la més jove de totes. Els seus avis van emigrar a Algèria l'any 1930, i s'hi van instal·lar als entorrns d'un poble que es diu Bufaric, on aleshores i degut a la immigració que arribava dels pobles d'Alacant, es parlava valencià. Sa mare encara el parla tot i que després de tants anys de la mort dels seus pares , la llengua ja ha perdut la solid...

22 @ Una ciutat mitjana,o gran – tot depèn de la perspectiva-, com Barcelona, ofereix sempre racons per explorar, aquells dels quals coneixes l'existència però que sempre deixes per demà. El meu temps a la ciutat s'acaba i sent que la sang em corre més de pressa i tot el cos, o potser és l'ànima, em demana que intensifique l'activitat i acabe amb aquelles coses que tenia pendents. Fa anys que es parla del 22@ i de l'activitat ingent que els polítics han promogut per tal d'incentivar l'activitat a una zona que feia anys que es veia defallir. Uns mesos enrere m'hi vaig apropar amb la bicicleta. Hi vaig poder veure els edificis nous d'arquitectures glorioses que clamen l'èxit de les grans companyies; un cant al progrés i al creixement sense límit . El progrés, realment, sempre ha promogut arquitectures fantàstiques i projectes lloables i qüestionables. Darrere sempre hi ha hagut l'innominable, l'indefinible, però el triomf de la forma é...