L'ART d'anar al teatre.

Feia temps, potser anys, que anava darrere de veure “Art”, l'aclamada obra de l'actriu i autora francesa d'origen jueu Jasmina Reza. El meu entorn m'hi va abocar. Tots havien vist l'obra i alguns dues vegades. Els mitjans més o menys oficials se n'havien fet ressò i tot semblava indicar que pagava la pena. Dos noms de l'escena l'havien protagonitzada – el gran Flotats i el Ricardo Darín- i això no podia ser gratuït. Així és com funciona el màrqueting que, ens agrade o no, també s'aplica a la cultura – o hauríem de dir als productes culturals?-. Entretant, com que totes les oportunitats d'anar-la a veure se m'havien esvanit, vaig optar per ser espectador d'una altra de la mateixa autora: “Els déus salvatges”. Em va captivar el concepte i em va captivar el missatge i potser també l'eixutesa de les situacions, la vehemència del discurs, el busseig en el primitivisme dels comportaments humans. Quan fa uns dies em vaig assabentar que l'ÁRT de la Reza tornava a l'escena Barcelonina de mans de la companyia valenciana Albena Teatre vaig córrer comprar le a  entrades.

Quan esperava el començament de l'obra una senyora d'una seixantena llarga d'anys es va seure deixant un seient al mig. “Hola”, em va dir, i encara recolzant-se més, gairebé deixant caure el colze damunt la butaca buida va afegir: “ és per la meva amiga que ha anat al lavabo”. Jo li vaig fer que sí amb el cap i seguidament la senyora va agafar la bossa de mà i la rebeca d'un grapat, s'alçà i seié a la butaca buida del meu costat afegint “ després d'haver-ho fet m'ha semblat incorrecte, això de deixar una butaca al mig...la gent de les ciutats ens estem tornant massa individualistes”. Vaig trobar el comentari encertat i així vam encetar una conversa plagada d'obvietats. Després em va explicar que cada setmana anava al teatre, que un fill seu ja li buscava les ofertes del TresC i que així hi podia anar perquè clar, amb els preus corrents era impossible. També anava al cinema, als Meliés que per 4 € entrava a bones pel·lícules. Encara va tenir temps de preguntar-me si coneixia els actors, que ella no en coneixia cap. Li vaig dir que era una companyia valenciana i que ací no eren massa coneguts. L'amiga va arribar quan l'obra ja havia començat i va provocar un enrenou considerable amb comentaris i remenat de bossa i paperassa.

Mentrestant, al pla superior de l'escenari començava l'acció. Un dels tres protagonistes-amics havia adquirit una obra d'art d'un pintor reconegut per la qual havia pagat una quantitat considerable. L'amic a qui li ho explica s'indigna i així li ho fa saber a l'amic aspirant a col·leccionista d'art i així també li ho fa saber en una segona escena a un tercer amic. Li explica com ha discutit amb el primer – l'aspirant a col·leccionista- i l'altre no entén massa bé per què el primer no podia comprar el que volguera amb els seus diners. Les primeres escenes giren entorn de l'obra d'art – blanca amb unes línies subtilíssimes també blanques. La senyora del costat ja no podia més i em va dir: “com això continuï així serà molt avorrida”. En un primer moment em va molestar el comentari però ràpidament vaig entendre que l'obra plantejava temes que a aquella senyora no li devien preocupar massa. A més, la senyora havia entrat sense saber-ho en un dels jocs que planteja l'autora sobre la sinceritat amb què afrontem l'art modern. Aquella dona havia dit el que molta gent podia pensar però que s'estaven de dir-ho per no semblar no se què.

Així va ser com , a partir d'aquell moment, vaig aprendre a gaudir i a patir de les conseqüències de l'art contemporani en dos plans diferents, dalt de l'escenari i baix. Les senyores remenaven la bossa de mà, treien el pintallavis ara i després una ampolla d'aigua i més tard una d'elles, la que jo tenia a la vora, es posava col·liri als ulls -operació repetida entre cinc i deu vegades-, i comentaven ara i adés unes coses i unes altres. A tot això l'obra continuava, les idees fluïen. 

Qualsevol detall en la vida pot fer aflorar el conflicte. En aquest cas era l'adquisició d'una obra d'art. L'espectador entén el segon amic quan qüestiona l'art modern però no pot compartir la seua manera d'entendre la sinceritat. L'espectador entén el primer amic, el propietari de l'obra, perquè cadascú pot fer amb els seus diners el que vulga. L'espectador pot entendre el tercer amic, el bonàs, el que està al marge dels debats d'idees, el que fa una vida normal i vol casar-se i formar una família, el que li diu a cadascú el que vol sentir per evitar els conflictes. ¿És la modernitat o la postmodernitat o la post-postmodernitat,la que posa el dit a la ferida, la que qüestiona i enceta lluites primàries? Les senyores del meu costat, segurament estan per no remenar massa la merda, per deixar que tot es quede com està, per passar un diumenge tranquil mirant una comèdia entretinguda, sense massa estridències. El senyor de quatre seients més enllà també devia sentir que l'obra de la Reza i la discussió sobre el quadre blanc el sobrepassava i va reaccionar becant llargament al costat d'una esposa que semblava més predisposada, segurament perquè havia estat ella la que havia iniciat l'aventura de passar un vespre de dissabte al teatre.
No puc acabar deixant la impressió  que l'obra és avorrida. Si cal cap atribut puc afegir que és Reza en estat pur. El muntatge i la interpretació contribueixen a arrodonir l'agredolç del text.