L'experiència del Grec.




Tenir amics amb interessos diversos i deixar-se portar sempre és bo perquè et proporciona experiències noves i de vegades sorpreses. No soc un seguidor del flamenc tot i que en un determinat moment, i animat per algú, puc  escoltar-lo o a veure'l. La proposta no pot ser rebutjada si es tracta d'anar al teatre Grec de Montjuïc una nit d'estiu.
Vam arribar al recinte dues hores abans de l'espectacle. El sol encara batia l'última llum damunt del verd ufà dels arbres del parc i hi vam buscar recer a una taula a l'ombra. Vam demanar unes cerveses i uns entrepans i vam tenir temps de gaudir d'una estona de conversa en un marc incomparable. L'ambientació és màgica i com que la gent arriba més tard, tot semblava que havia estat preparat pels quatre gats bon-vivants que com nosaltres afegíem l'experiència del lloc a la del flamenc.
L'espectacle que s'anunciava era “La edad de oro” i el ballarí que sonava era Israel Galván. No estic posat en aquest món i el nom no em deia res. El Joan em va fer quatre ratlles del personatge i vaig acabar amb una idea difuminada del que anàvem a veure; flamenc i innovació. “La combinació,” va afegir, “no agrada els puristes”. Abans que sonara el timbre que anunciava que l'espectacle començaria en breu, encara vam tenir temps de fer dues passes pels itineraris de tall clàssic marcats al jardí . Ara no teníem la preocupació d'haver d'aixoplugar-nos a cap ombratge fresc; la nit és el trespol més amable de l'estiu.
L'eixida a l'escenari del ballarí em va provocar desconcert; a la figura li mancava l'altivesa i la força de la idea que tenim marcada del que ha de ser el mascle al món del flamenc. Hi havia un grau de comicitat que el públic va encaixar amb un gest còmplice. Després vaig llegir un crític que ho definia com a sentit de l'humor. Em va agradar aquesta aproximació, aquest viatge de les paraules i les actituds. No hauria associat mai flamenc amb sentit de l'humor. “Sobrietat i barroc” vaig apuntar a la llibreta mentre sentia repicar el taló de les sabates a la fusta i el rossec de la punta a la superfície de l'escenari. in alçar el cap tornava a veure la figura plàstica i un punt desmanegada del ballarí fent moviments inusuals sense perdre mai l'unitat i el centre . Vaig tornar a la llibreta i vaig apuntar “heterodòxia i deconstrucció”. Vaig pensar en la necessitat que té el món de l'art en anar sempre un punt més enllà, en oferir una cosa diferent. És allò que en el món del màrqueting es diu “valor afegit”.
La guitarra i la veu emmarcaven el ball dins la tradició. Vaig pensar en un triangle i en una banqueta de tres potes; guitarra, veu i ball en equilibri. El cantant, Arcàngel, malgrat la sòlida fidelitat que sempre va mostrar vers la tradició també va fer unes estrofes gracioses que el públic va acollir bé. En vaig apuntar dues que diuen “ En ciencias empresariales,/ mi niña va a suspender / que la examinen de amores; / seguro que saca un diez “ i una altra “Mi niño lleva la gorra / con la visera pa tras ,/ y yo que llego trapuesto / no se si viene o se va.”.
Davant tenia una parella de turistes nòrdics. Ella amb una mata de cabell ros abundantíssim recollit en un monyo que la feia un pam més alta encara i amb un vestit negre amb els muscles descoberts. En tot moment es van mostrar impassibles davant d'un espectacle que clamava al cel per la sobrietat però també per l'allau de recursos que s'havien desplegat. Possiblement esperaven una experiència més festiva, o pot ser no esperaven res i s'ho van trobar. tot Quan va acabar tot vaig eixir corrents per agafar l'últim metro a paral·lel. Encara vaig tenir temps d'escoltar algú que li deia a la parella “ Está bien pero me gusta más el de toda la vida”.
Vaig baixar pel Poble Sec com una falzia per no perdre l'últim metro i encara em vaig fixar en la rehabilitació d'”El Molino” i amb la normalitat amb què els veïns havien rebut la nova proposta estètica de l'edifici i l'havien integrat. La plaça de davant, també rehabilitada, estava plenament habitada per estampes molt humanes; dos vells parlaven i fumaven seguts a un banc, una mare paquistaní, abillada amb un sari de colors vivíssims parlava pel mòbil mentre els dos fills jugaven amb una pilota i  una colla d'adolescents dominicans amb gorres de bèisbol amb la visera “pa tras”i la cintura dels pantalons a mitja anca fumaven un “peta” , bevien cervesa i garlaven a la fresca.

Comentaris

novesflors ha dit…
Una meravella d'escrit.
Andreu ha dit…
Gràcies Novesflors. A partir de setembre estarem més a prop. Vaig al teu poble a treballar.
novesflors ha dit…
No sé si alegrar-me o no (per tu, vull dir. Crec que notaràs la diferència. Ja parlarem.

Entrades populars d'aquest blog

Primeres comunions.

Des d'Agost a Biar pel Maigmó. Passes, reductes i canvis en el paisatge.

Primer dia de primavera.