"Un déu salvatge" de Yasmina Reza

 

 

Anit vaig anar a vore “Un déu salvatge”, una petita joia teatral de l'escriptora francesa Yasmina Reza. L'escriptora és filla de pares jueus i ha traduït “La Metamorfosis” de Kafka, dos fets que necessàriament la connecten amb un pensament i amb una visió de la condició humana que es veu reflectida a l'obra. “Un déu salvatge” és una comèdia àcida sobre les relacions humanes, o més aïna, sobre el principi misteriós i profundament arcaic que les guia. La intenció de solucionar els conflictes amb el diàleg en un marc de pretesa distensió , tolerància i educació queda ben emmarcada entre els tambors tribals amb què comença i acaba l'obra.

Dos nens han tingut una baralla i un li ha trencat dues dents a l'altre. Liderats per la intenció civilitzadora i moralitzadora de la Vanessa, els quatre pares es reuneixen per tal de solucionar el conflicte. Però el marcat individualisme dels personatges fa que tot plegat ens porte a un carreró sense eixida on la voluntat ja no té res a dir. Arriba un moment que els personatges són arrasats barroerament per un gen primitiu i inhòspit. Els llibres i les tulipes que custodiaven l'escena acaben per terra de la mateixa manera que ho fan els personatges. Mentrestant el públic riu copiosament i això, dic jo, és una manera d'assentir.

L'obra m'ha fet qüestionar algunes coses. En primer lloc, i davant d'un escenari kafkià, em vaig plantejar la situació social i política que vivim. El Miquel (Ramon Madaula) havia deixat anar el hàmster de la seua filla petita perquè li feia un fàstic insuportable, amb l'excusa que els sorolls que feia per la nit no el deixaven dormir. Això ho explica al començament de l'obra, quan les dues parelles s'esforçaven per fer conversa i passa per un fet purament anecdòtic. Però quan ja tot comença a trontollar i tots s'enfronten amb tots hi ha un moment que els altres personatges l'acusen de poc més que d'haver comés un crim sàdic i vergonyant i de manera inesperada s'obre un debat fora mida sobre drets i deures fonamentals. No em digueu que això no us recorda el debat kafkià que vivim sobre “las corridas de toros” amb la cirereta confitada de l'Esperanza Aguirre amb capot i muleta coronant el pastís?. Perquè a això s'ha reduït el debat polític aquests dies...”i la casa sin barrer”.

Però un tema que em toca directament com a educador és el que planteja el personatge moralitzador de la Vanessa amb el qual em sent patèticament identificat perquè al cap i a la fi, és  el desencadenant de tot. I és que la Vanessa pretén saber-ho tot , com els mestres que ens passem el dia marcant un ramat d'adolescents i tractant d'instruir-los de com han de viure . En un moment de l'obra el seu marit li diu irònicament que ja és conscient que ella està un graó per sobre de la resta en la cadena evolutiva humana. La Vanessa, una dona extremadament educada i refinada fins al punt de fregar la repel·lència , escriu llibres sobre l'Àfrica i vol passar per ser-ne una experta. Però hi ha un cinqué protagonista que és l'alcohol. Al final és aquesta droga la que ofereix una eixida, gens digna, al conflicte plantejat.
Tot plegat enceta una sèrie de preguntes sobre la incapacitat del pensament occidental a donar cap resposta eficaç als problemes més bàsics. Qué ha fet l'educació per l'home i per la societat ? .Què és la civilització? Qué aporta el matrimoni?De què estan fetes les relacions entre els individus, entre les nacions o països o estats?. Quin és el paper de les drogues? Hi ha un pessimisme que ho inunda tot i malgrat això,no deixareu de riure.