El Barranc Blanc

Anit van venir uns amics a casa. Vam encetar una botella de cava i després una altra. Vam parlar de matrimonis, del paper tan important que la dona ha tingut en el disseny de la família. Algú va esmentar un sainet valencià de principis de segle que tenia per títol “La dona fa la casa”. Algú més va protestar, la Fina Redòs, amb una estridència de gènere que va ser acollida com un dejâ vu per l'assistència. Aleshores el Tono, tot deixant la copa damunt la taula i com aquell que no espera res i està acostumat a fer contribucions no remunerades a la història del pensament humà va fer una puntualització, la puntualització: -La història que val, la que ha quedat, és la que ha fet la part femenina de l'ésser humà.  La Fina li ho va agrair alçant-se de la cadira i fent-li un bes llarg a les galtes que va produir una ovació per part de l'assistència. Després es va tornar a seure amb el tronc dret, va mirar tothom fixament, va agafar la copa, la va alçar oferint...

La festa comença del naixement del sol, ni mula ni bou i butxaques sense espenta . La festa comença . A qui cremarem en efí gie o en cos pre sent s i és que es deixa? La cendra és senyal d'un inici. L'any és cíclic , la vida torna.      

Dona Obdúlia de Montcada, dels Montcada de tota la vida, reina de l'illa, tot i que només per connivència social, es mor irremeiablement. La cambra on el cos magre de la vella dama comença un periple que la portarà irremissiblement cap al deteriorament, i més enllà, cap a la descomposició total, esdevé una plaça pública, un mercat de la carn, on allò més representatiu de Ciutat s'hi aplega en so d'homenatge, guiats pel deure i també per una intel·ligència més antiga, de rèptil, molt anterior als costums que es consideren bons. La lent de l'autor capta l'escena amb personatges i gestos magnificats per l'ús i la pràctica de virtuts i pecats capitals. M'ho he passat bé tornant-la a llegir. Dona Obdúlia de Montcada, dels Montcada de tota la vida, és una moribunda perenne, una curiositat estrambòtica i poc confortable.

  L'epigenètica diu que és la ciència que estudia tot allò que hi ha al voltant dels gens  i  influ e ncia el seu comportament final. El doctor Daniel Closa fa una aproximació a  l'homosexualitat mitjançant aquesta dinàmica de coneixement. C onclou que l'homosexualitat sembla no tenir un origen genètic, la qual cosa deixaria sense arguments aquells que la titllen de desviació i de malaltia, i que tampoc s'han de menystenir els factors ambientals, socials, i altres. Això ens demostra, una altra volta, que la realitat és més complexa del que alguns voldrien. M entre alguns s'esforcen en redui r-la , en classificar-la en dues categories (bo i dolent), aquesta s'entesta en manifestar-se diversa, com una primavera desenfrenada. La conclusió del doctor Clos al seu article de l'Ara em fa enlairar dos dits en senyal de victòria. Mentre la ciència, dividida per interessos diversos, farà estudis per demostrar això i el contrari, propose que la gent llisca b...

Natàlia té el vol d'àguila, la mirada alta i el turmell calent i habita al penó més alt del pal estret i dret d'un castell de sucre i ombra al carrer vell de la font. És ella la gran dama del Regne de les Tortugues i sap com salvar-nos del temps, com trobar l'ungüent, el xarop, l'adob, per curar la ferida i fer-la florir en un cossi, en un calcetí de llana o en un pensament de cartró davant la mirada sempre fita de Casiopea.

Marina Iborra, des d'Alacant, amb amor, amb traços cada vegada més grossos, desencisada per la perfecció de l'hiperrealisme que la va fer, pasta colors massissos i estavella crits als llenços. Ens obri la porta i em sobta el negre i la desimboltura. No era com me l'havia imaginada, vaig pensar. En veure els seus quadres la vaig fer una outsider total, sense vernís, un esperit que de tan lliure no hauria cabut en els límits de la ciutat. Al remat s'agraeixen les fites que imposa la realitat: l'ordre , el color de les parets, la funcionalitat del mobiliari. L'únic detall que marca la diferència són els seus quadres penjats i i les obres d'art, fruit, ens explica, dels intercanvis amb companys de l'ofici. Al saló, a més, hi ha un sofà que comparteix protagonisme amb un televisor de plasma de dimensions destacables i una escala de caragol metàl·lica que sembla voler xuclar-te cap al desconegut. Hi pugem amb un got d'aigua a la mà. Hi ha u...

-->  TEMPS  SAGRAT. DESIG DE SAGNAR L'OLI. DE BEURE 'L, UNGIR-SE ELS DITS, I LLEPAR-LOS.

  Eloi i jo jugàvem a organitzar el garaig on s'apilaven les caixes de la mudança. Hi havia les caixes de cartró lligades i plenes de coses diverses i sorprenents. Aquell dia Eloi havia decidit que en el futur volia ser hortolà. Vendria la verdura al mercat. Què val un quilo de tomates? ....I un d'albergínies?.... i les cebes què costen...? Jo dubtava: Depèn d'on les compres. Va decidir que les vendria allà on foren més cares. Vaig intentar convèncer-lo que a la vida no tot eren diners. Em va mirar i no va dir res. Mentrestant anàvem col·locant les revistes als classificadors de cartró. Quan en teníem un ple ell el deixava al prestatge. Així vam passar la meitat del matí, sense cap novetat destacable. A poc a poc, l'ordre s'instal·lava còmodament a l'espai. De sobte, en obrir un llibre de filosofia, va eixir un una coseta que es movia. Mira, mira!...és un peixet de plata!- vaig fer jo. Però no viu a l'aigua?...

UN SACERDOT ( un summe sacerdot) ALÇA UN CONDÓ AMB LES MANS  (les dues) I AMB VEU DE TRO CLAMA "JO SOC EL PECAT I LA VIDA". ELS OSSOS LI CRUIXEN ELS GENOLLS LI FAN FIGA (pel pes de tots els plaers) I ENCARA DIU amen ABANS D'ANAR-SE'N AMB EL DIMONI QUE LI HA PROMÉS LA CARN ETERNA.

GRÀCIES AMICS, GERMANS, PEL CRIT DE guerra PACÍFIC CAR NOMÉS ASPIRE A LA pau AMB MI MATEIX I AMB ELS ALTRES. AMB TOTA sinceritat, GRÀCIES PER TANTES COSES, PER RES; PER FER FRONT AL DESTÍ AMB LA por PRECISA, SENSE BALAFIAR RECURSOS (SEMPRE S'HA DIT DELS CATALANS!). GRÀCIES AMICS, germans, PER OBRIR EL CALAIX CORCAT ON NO HI HA RES (AIXÍ ÉS LA VIDA) I MOSTRAR LA NUESA DELS emperadors EQÜESTRES QUE AMB EL FUET DE LA LLENGUA (gens VIRTUAL) I LA retòrica (LEGAL) HAN JUGAT A FER RESERVES, SEMPRE AMB respectabilitat, ALS TERRITORIS DE L'INDI. GRÀCIES cosins, GERMANS, PER MOSTRAR-NOS LA DRECERA PER ON NO S'HI VA ENLLOC, CAR AIXÒ ÉS ,EN DEFINITIVA, LA llibertat; UN NO-LLOC ON PODER FER NIT.

      Una part de Madrid és  referent mundial de l'art amb dues col·leccions tan importants com són el Museu del Prado i la Col·lecció Thyssen. Aquesta última fa anys que funciona com un imant que atrau exposicions monogràfiques d'artistes de renom, sobretot de clàssics del s. XX. Enguany la de Hopper ha estat una exposició d'èxit.     Més que la tècnica, allò que s'ha valorat de Hopper ha sigut el tractament dels temes i els escenaris que tria. S'ha parlat molt de la relació de l'artista amb el cinema i això es fa evident en aquelles mansions també escollides per Hitchcock que semblen fetes per a donar corda a la part més fosca de la ment. Però parlar de crim en Hopper podria semblar atrevit. El seu tema és la soledat. Els seus cossos ,més aïna semblen ànimes perdudes enmig de l'erm de la ciutat o de la classe social a la que pertanyen i sempre miren més enllà del quadre en un intent per salvar-se. La vida sempre és allò que queda ...

Ahir vaig passar el matí a Alcoi. En acabar la feina a l'institut, vaig bambar pel carrers del centre, vaig fer una cervessa al Saragata de la Plaça del Mig, vaig tornar a voltar amunt i avall i de tant en tant, em parava a una ombra aquí i allà, a l' Antiga Plaça de Sant Francesc, a les escales del Mercat de Sant Mateu, a la Glorieta, i m'adonava que des de qualsevol lloc d'Alcoi es veu i s'intueix la muntanya, les pinedes, els sots i barrancs poblats per un verd nou que vol ser esponerós, les penyes retallades que són un abisme o un accés impossible, i en definitiva, la natura que s'imposa malgrat l'home i la seua insistència en modificar-la i acoblar-la a les seues no-necessitats. Entre aquesta natura que s'esmussa entre les cases i els ponts, hi ha els noms de la Font Roja i El Barranc del Cinc que sonen amb nitidesa. La Font Roja és una serralada regular coberta d'un magnífic bosc mediterrani adormida al Sud de la Vall. Per contra , el Barr...

Hem tingut uns dies de calor excessiva. Com que aquesta vesprada ja no ho he pogut resistir més he eixit buscant un racó al poble amb aire condicionat. La gelateria estava plena de gent com jo i he segut a l'única taula buida de l'interior. Al costat una mare i una filla mullaven fartons al got d'orxata. Jo feia que fullejava el diari però de fet escoltava la conversa entre les dues dones. “No tinc sort a la loteria”, ha dit la filla i després d'una pausa breu: “però soc afortunada en l'amor.” “Ai l'amor!....què és l'amor?” ha preguntat la mare i amb la cullera ha recuperat un tros de fartó del got d'orxata. “Mama...que jo estic molt enamorada, i ja fa molts anys que ho estic. Què tu no ho estàs del papa?” “Ai!...jo estic bé... però això de l'amor pa tota la vida, què vols que et diga?. Si jo em morira hui, què tardaria ton pare en buscar-se'n una altra? Pos no són dolcetes ni res eixes ecuatorianes!...a ca cosa com ...

Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina han decidit continuar amb el concert que tenen programat pel proper 21 de juny a Telaviv. Això, malgrat les pressions de la RESCOP (Red Solidaria contra la ocupación de Palestina). La mateixa organització també va intentar parar les visites a Israel d'altres artistes i intel·lectuals com Ken Loach, Santana, Noam Chomsky i més encara. Tot això està molt bé. El que m'ha impactat és la reacció de la gran majoria de comentaristes de Público on domina l'acusació fàcil i radical i on tracten els cantants d'ovelles esgarriades. El diari Público representa l'esquerra plural. Això no vol dir que el lector estiga per fer grans concessions. El de la dreta és un pensament còmode. Es tracta d'aplicar els vells principis de la llei del més fort. L'esquerra sempre ha habitat territoris pantanosos, d'accessos difícils, per on es circula precàriament. La intel·ligència no és patrimoni de ningú; ni la raó, ni la justícia....

Es compleixen 74 anys del bombardeig d'Alacant per les tropes feixistes. És un dels episodis més cruents i més oblidats de la Guerra Civil Espanyola. Entre 300 i 500 civils van morir en aquell bombardeig del Mercat Central d'Alacant. ANIVERSARI Alacant, dimecres, a vint i cinc de maig de mil nou-cents trenta huit. Hi ha un cel clar però la llum del dia no és res si la guerra viu al cap dels hòmens. La gent espera un camí sempre recte; esmorzars, dinars, sopars, i un llit amb els llençols nets. No toquen les onze. Tampoc no sonaria la sirena un quart més tard. No sabem l'estranyesa de viure amb la sang, a tocar, dels cossos esclafats a la Plaça del Mercat. Nou pardals de ferro havien surat l'ombra de fel en l'aigua dels inicis. Es sostenien les barques, precàriament. El Postiguet era com un somriure de benvinguda. Plovien les bombes. Els cossos les rebien amb deferència incrèdula. Després de la de...

“ Pareix el Castell d'Alacant!” és una expressió que fa temps que no sent. S'utilitzava per a dir que algú (especialment si era dona) se n'havia passat dels límits marcats per la modèstia. El castell d'Alacant, o de Santa Bàrbara, que diuen els de la capital, corona el Benacantil i es deixa vore per tota la contornada, o intuir, com dient “ací estic”. Marca els límits simbòlics abans que la mar no se'ls faça seus. Fa uns anys, quan jo era un xiquet, i abans que les coses ens anaren tan bé, anar a Alacant volia dir “agarrar el cotxe d'Agost” (que és com encara la gent més major anomena l'autobús que fa el trajecte Agost-Alacant) què “per avall, l'aigua corre”. Però al fet no li mancaven elements d' aventura; no era cap banalitat. Primer suposava que la meua germana i jo no aniríem a escola. D'altra banda, Alacant significava el primer esglaó per a eixir al món, amb la conseqüència primera que ens havíem de mudar . Ara m'arriba in...

Hi ha murs grans que mai no es diuen de fronteres de ficció de matèries destructibles de diplomàtica acció de tecnòcrates vampirs, alçats amb paraules buides o amb argamassa de pors, o amb contractes rescindibles quan el cos jau ert i eixut i no alça la pluja l'herba. ¿Qui és aquell qui alça el mur, la raó i la justícia? ¿No reeixirem finalment a tallar el fil dels límits de la física mental , del canemàs global? Els murs són tots de la por, de paraules i silencis, de l'ablació de les mèdia, o de la fe cega, absoluta, en els dictats del mercat. En tombarem uns i en floriran altres mentre siga el patriotisme el privilegi d'uns quants i els pobres seguisquen sent fanàtics i terroristes que accidentalment,  malauradament, han nascut allà on brollen  els recursos naturals. Andreu  Torregrossa (maig 2012)

A tots ens pot arribar el dia en què ens regalen una Nespresso. Fa uns dies els va passar a uns amics - de gran consciència social, ecològica i econòmica. Aleshores hem de recórrer al somriure que teníem guardat, sense que es note massa, i deixar-nos emportar per la màgia del moment. Aquests regals han acabat per marcar un moment precís en la nostra existència. Queda així patent la força del consum com un ent abstracte que guia una acció al marge de la consciència . Quina força poden tenir les idees complexes d'un filòsof davant la simplicitat d'un eslògan publicitari?   Jordi Pigem ho intenta al seu llibre. Cal obrir la porta del forn. Després, ja li traurem la calda.  Les nostres relacions humanes i amb l'entorn són insostenibles. Això és perquè el concepte que influeix els nostres valors és el creixement quantificable. Ho experimentem des de l'escola. El xiquet relaciona aprendre, saber amb una nota que reb al final del trimestre. Com mesurem la felici...

L'escriptor alemany Günter Grass ha alçat polseguera després que publicara el passat 4 d'abril un poema on subratlla el perill que suposen les amenaces d'Israel de bombardejar Iran. El crit que convoca l'Holocaust ha arribat al cel. Aquells que administren el pensament i els béns comuns han decidit que l'escriptor de 84 anys ja està senil. Ha de ser molt difícil fer una declaració tan robusta i tan contrària al silenci imposat en Alemanya respecte al paper conflictiu d'Israel a l'Orient Mitjà. Crec que és significatiu que haja triat la poesia per comunicar aquest pensament que és alhora precís i independent. Probablement un article hauria acabat acoblant d'una manera massa normal dins el maremàgnum del bla-bla-blà internacional. La poesia és un gènere precís i potent, i per tant més difícil de contestar. La poesia és un art vigent pot tancar un verí -parle de questions de la consciència- molt més mortal que la prosa. Agraïsc des del meu blog la since...

Sohrab Sepehri és un poeta i pintor persa que va nàixer a Kashan, a la província d'Isfahan, el 1928. La seua poesia és una celebració de la vida, un cant a la simplicitat i a la humanitat. La seua obra és un pont entre orient i occident (budisme, misticisme i filosofia occidental). He traduït al català un poema seu d'una altra traducció del anglès de Mahvash Shahegh. La vida és una tradició agradable. L'ala de la vida és més vasta que la mort. La vida és un salt de la grandària de l'amor. La vida no és res. Ens vestim amb l'hàbit del costum i oblidem. No importa on soc el cel sempre és meu. Finestres, idees, amor, la terra, tot meu. Perquè ha d'importar si a voltes pugen els gladiols de la nostàlgia? Despullem-nos. L'aigua està a tocar. Agafem un cabàs  i omplim-lo amb tots els verds i tots els rojos. No estem fets per a comprendre el misteri de les roses sinó per  a nadar en l'encís de les roses o per a trobar la cançó de la veritat entre un...

Traure el sò de  les pedres, de les roques que s'enlairen en plecs impossibles per on s'esgola l'alé d'un cel com un ramat blau i negre. Belen ventades eixorques,  carrisquegen en les platges, tradueixen l'escuma en borumballes ascètiques. Viure és la pau del migdia mentre s'escolta el silenci que transcendeix la música. Escoltar-lo és el grau de maduresa que cal per recollir la mel de les notes. El tel de la nit s'abrida a la terra. Quin estiu el del 2008 a l'illa de Creta! A Marc i a Pep, companys de viatge.

http://www.tv3.cat/videos/2822190/Vicent-Andres-Estelles  

Jo parle, jo tinc, jo soc, jo crec...., són les fronteres del llenguatge i l'origen de les nostres desgràcies. És una afirmació tan contundent que ara ja em costa seguir. És el que tenen les fronteres; que et barren el pas, que no et deixen avançar, que són un entrebanc per al creixement personal i de l'individu. Si el món és un, ¿per què tendim a la divisió?, ¿per què hi ha poderosos i oprimits?. Si ens despullem físicament i culturalment , ¿què queda? ¿No hauria de ser aquest l'objectiu comú; anar traient-nos la roba, progressivament, sensualment qui puga, i anar desvestint també, de manera constant, el pensament i les fronteres que el guien?. Llig una cita d'Héctor Abad en un article que publica Josep Ramoneda al diari Ara : “La veritat sol ser confusa, és la mentida la que té les faccions massa nítides”. ¿És la por a la indeterminació i al caos la que ens porta a la precisió de la mentida i a la creació de les fronteres físiques i mentals? Podria ser. Els pri...

Els esdeveniments de les últimes setmanes, mentre a fora feia un fred de mil dimonis, ens han previngut d'una gelada total; el cor i els budells, al ritme d'una vida desbocada, descordada, descontrolada, s'han mantingut actius i calents a força d'indignació. Per acabar-ho d'adobar tot, divendres, un alumne ( a Alcoi) i que a més només havia vist un parell de voltes des que havia començat el curs, m'ha demanat per què no li parlava castellà. “Què no entens el valencià?”, li he preguntat. “Sí, lo entiendo todo pero es que me raya”, ha sigut la resposta. Totes les primaveres del món (la valenciana inclosa) se m'han posat a la boca de l'estómac i una tristesa se m'ha instal·lat al cos. La meua resposta  li va fer dir “tampoco te he dicho tanto” y per un moment hem va deixar paralitzat, amb el pensament que potser no l'acompanyava una mala intenció sinó una ignorància voluntària però alhora instigada per un ideari sinistre que tot ho controla. ...

El Nadal passat em vaig regalar un volum; un totxo de paper. A la portada es llegeix “Pere Calders. Tots el contes” i hi ha un dibuix fet amb quatre ratlles, potser a tinta, on el contista sembla del tot conscient que l'estan retratant i a través del vidre imaginari d'unes ulleres de pasta descomunals, mira el receptor de manera precisa tot convidant-lo a entrar i alhora a mirar-s'ho tot des de fora. És un plaer submergir-se cada dia en aquestes petites joies que són els seus contes, fer que la vista passe pel llenguatge com ho faria una baieta de camussa per una superfície polida i sorprendre's de les ocurrències que hi transiten. L'altre dia llegia un conte al meu nebot Eloi que acaba de fer 9 anys. El nen Sala, davant la tristesa que li provoca el fet que els seus adults s'hagen desfet del seu gosset, el “Turc”, troba la companyia adient en un raspall a qui dóna identitat i vida de gos de la bona. Quan vaig acabar, en l'escena precisa en...

(fotos del blog de Federico Mongars)    Farà uns dos mesos que el veig passar amunt i avall amb un caminar determinat a no arribar enlloc i amb el posat de consciència mesiànica. És una figura menuda vestida amb coloraines ètniques i tocada amb un cabell llarg i blanc i una barba blanca i llarga. Diuen que és nòmada i a més, ceramista i músic, i al meu poble, poble de ceramistes i músics, uns i altres se`l miren amb desconfiança atàvica. Ells esgrimirien  l’inconvenient de la llengua, el fet que només ha colat quatre paraules del castellà dins del seu francès i les usa de manera indiscriminada. Ningú no hauria confesat que és el seu aspecte curosament desabillat el que els provoca la prevenció. Ell en canvi, no hauria tingut cap problema en seure a qualsevol taula local a menjar putxero amb fassegures o borreta. Ho hauria agraït desbocant-se tot per les finestres menudes i negres dels seus ulls i amb gestos de vehemència de clown hauria deixat palesa la seua diferència....