El Barranc Blanc

Nadal ha d'anar en majúscula. Això malgrat que molts ens hem esforçat en cantar les gràcies del laïcisme, malgrat la càrrega religiosa que ens pesa com una rèmora que ens estampa en el mur de la por, malgrat que hem guanyat la consciència de la ficció que ens ha forçat a descreure. Nadal ha de portar majúscula perquè si escarbem , darrere de totes aquestes clapes que ja no ens serveixen de massa, hi ha la celebració de la vida com un cercle que mai comença ni mai s'acaba. Ara, en aquestes dates , la vida dorm simplement, breument, conscient d'un despertar ni més ni menys important que l'anterior, o el de fa 150 anys. Això ens esborrona, ens descol·loca perquè pensàvem que l'evolució ens havia fet superiors, gairebé petits deus. que arribaríem a controlar el temps i a aturar-lo si fora precís. El Nadal ens recorda que es tanca un cicle i se n'obre un altre, que tot segueix igual, que no som tan importants com volem creure, o que sí que ho som, però com a pa...

 Un dia vaig acollir amb  interés i divertit les declaracions de l'arquitecte -i agitador cultural- Oriol Bohigas referents a la Sagrada Família que la titllaven de  "vòmit del catolicisme". Hui el sent escometre, sempre elegantment i sense perdre el posat de gran senyor de l'arquitectura i la cultura, contra els xiringuitos de les rambles. M'agrada l'esperit polèmic de l'arquitecte. Crec que cal un debat continuat sobre la ciutat. Per una altra banda, comence a plantejar-me els efectes nocius que massa debat i planificació poden tenir a les ciutats. S'ha de deixar una certa llibertat perquè diguen lliurement la seua. Va ser en una incursió recent al barri del Raval que vaig descobrir amb tristesa que a la plaça del MACBA ja no havien skaters. Solia ser un espai ple de vida on s'hi reunia gent diversa i sonava tot el dia i part de la nit el frec de les rodes dels monopatins damunt del paviment i els cops secs i obtusos de la taula contra els...

Vam triar Oviedo per aturar-nos uns dies i ja ben instal·lats a l'hotel em van arribar les notícies de la vaga dels controladors aeris i les pluges que afectaven el sud de la Península. Vam respirar alleujats per l'encert de la tria (viatge en tren i nord). En els primers passejos vaig descobrir una petita ciutat aclofada dins d'una simfonia de llums tardorals. Els carrer Uría, el parc de San Francesc, la ciutat vella, la  ciutat dels estudiants, la Vetusta de Clarín...El fet és que per uns dies va complir la funció  de restaurar uns ànims que ja  començaven a cercar canvis després d'un trimestre prou carregat de bombo. El turista arriba a Astúries cercant prats  on poder descansar les mirades   saturades de l'urbs. Ací hi ha el verd i les vaques, boscos ufans creuats per rius nets, capelles preromàniques i una mar bella i desagraïda -sublim- que emplena les platges de brancam i que un dia va escopir una gent pobra com la fam cap a terres llunyanes . Algu...

Vinc de veure el documental que s'ha fet sobre el dia a dia de l'ex-alcalde de Barcelona Pascual Maragall des que se li va diagnosticar la malaltia de l'Alzheimer. Potser no som conscients del canvi que aquestes declaracions públiques tindran en la percepció de la malaltia per part de la societat perquè sovint no és la malatia sinó l'estigma el que realment marca el procés del malalt. El polític insisteix que no vol que ningú senta llàstima per ell, que ningú no li diga “pobret” i al començament, quan li pregunten com li agradaria que fora aquesta pel·lícula ell contesta “divertida”. Al documental es veu clarament com el protagonista i el seu entorn evolucionen paral·lelament mentre el procés de la pèrdua de la memòria es va tancant. L'espectador pot preveure el progressiu aïllament del personatge, la seua lluita interna per retenir el seu jo, acompanyat per la progressiva pèrdua de la consciència de la malaltia. Els seus, des de fora, procuren amortir les cada...

El fet que Y estiga lluny i ja no em puga seguir la quotidianitat de la mateixa manera, em porta a escriure sobre els aspectes més banals de la meua existència a la ciutat que hem compartit uns anys. Crec en una força tel·lúria (o és potser de caire més astral o espiritual?) que porta a les persones a compartir un espai i un temps. Hui em naix explicar-li i explicar-vos que ahir vam comprar el primer torró de la temporada a la torroneria Verdú, cantonada Còrsega-Passeig Sant Joan. Ja havíem passat per davant d'anada al cinema i de reüll vam vore els primers colors del Nadal i en vam intuir els plaers que se'n podien derivar. Corríem perquè, per a variar, fèiem tard. La pel·lícula la vaig triar jo: mea culpa. És diu “Michelle Louis” i és d'uns directors francesos( B. Delépine i G. Kervern) que fan un cinema molt interessant però del que has d'estar al cas i triar el moment. La història s'integra molt bé en el moment històric que ens ha tocat viure. Comença quan e...

M'alce i amb els ulls encara embotats pel son pose aigua a escalfar. L'aroma que desprén el bon té em revifa els sentits, em torna a poc a poc al món dels desperts. Hem de posar bona cara a la vida, pense, mentre aboque l'aigua bullint a la tetera i les fulles del té verd japonés comencen a desprendre totes les suposadament propietats miraculoses. Em quede uns segons mirant la tetera blanca – quasi un litre de té que em permetrà un xarrupeig contingut al llarg del matí mentre consulte el correu i escolte la ràdio o mentre faig feina per l'institut-. Cafè o té? Ja fa uns anys que sent el debat. El cafè és masculí, agressiu ; el té és femení i parla de la subtilesa. El cafè connecta amb un individu atrafegat i productiu; el té amb l'espiritualitat, amb un món sostingut i observant. A partir d'ací ,tinc la tentació d'entrar en una anàlisi combativa de les pràctiques d'algunes multinacionals i del fet que Nespresso ha segrestat descaradament la nostra...

LA SONSÒNIA DEL PODER PAPAL    La nit anterior havíem tingut la despedida de Y. que marxa de Barcelona a Romania per amor. Potser són uns mesos només donada la situació econòmica i social del país; potser és per sempre, diu ella. Això mai es sap. La vida et dóna sorpreses. Qui m'havia de dir a mi que esperaria la visita del Papa amb tanta ànsia, amb aquest cor i la resta de vísceres ofertes, com un sacrifici impiu, a l`ànima laica ?. Durant dies, potser setmanes, el meu seny s'ha debatut entre mostrar indiferència, menyspreu o la tan ubicua i difusa  tolerància que hom predica, o bé manifestar el meu rebuig cap a una esglèsia que ha esdevingut una anacronia i que només escolta el seu monòleg que ja és un zumzumeig que adormisca i que per una altra banda ja dura uns quants massa segles. El Papa Ratzinger Z ens ha vingut a salvar dels perills del laïcisme, del caos moral que això comporta. I quina alternativa ens ofereix?. La de sempre; tornar a fer caldo amb la m...

Vaig conèixer l'Oscar Briz farà uns sis anys. Vivíem aleshores al carrer de l'Argenteria, al barri del born de Barcelona i treballava a un ins titut a Travessera de Gràcia. Un dia potinejava a l'internet i vaig descobrir en algún racó de la xarxa aquest músic que venia del País Valencià a fer un concert a la Rosa de Foc ( un bar musical engolit per la progressió esquizofrènica d'un Born que volen d'estampeta). A la vesprada, unes hores abans del concert vaig passar-hi per davant i hi vaig entrar no recorde ara massa bé amb quin propòsit. Vaig demanar una cervesa a la barra i li vaig preguntar al percussionista. Va ser ell qui em va presentar l'Oscar i ràpidament ens vam posar a parlar bàsicament de tot l'humà. Simplement vam considerar, sense dir-ho, que la divinitat podia esperar, tenia tot el temps del món; nosaltres estàvem aleshores a Barcelona i ací s'ha d'anar per feina. Des d'aleshores ens hem anat trobant d'una manera espaiada a...

Kerman està a molts kilòmetres al sud de Teheran, a la província del mateix nom. No era qüestió d'anar-hi per terra i consumir dos o tres dies de viatge. No me'n recorde de l'aterratge, ni de les primeres impressions, ni de cap comentari, ni tan sols de la recollida de les maletes. Aquest buit a la memòria només l'omple una forta pressió als budells i la sensació tan desagradable de no arribar a temps. Tan aviat vaig tenir l'oportunitat vaig córrer cap als serveis i quan em vaig adonar ja m'havia aponat en aquell forat. Sí, els vàters tradicionals i els que la revolució s'entesta a instal·lar als llocs públics són d'aquells que alguns de nosaltres hem conegut de xiquets  ja com un objectre anecdòtic i que consisteixen amb dos posadors de peus i un forat al mig. Hi ha un model que té una certa pendent a la zona dels peus i que diuen que són més còmodes. No vaig tenir massa temps de pensar si encertaria o m'ho faria damunt dels pantal...

A Roma coneixem un veneçolà que fa de cuiner a l'ambaixada de Veneçuela a Teheran. Ens explica que ens encantarà el país; que Teheran és una ciutat fantàstica, tan neta, tan organitzada, tan civilitzada.... A la tornada també ens trobaríem un grup de jóvens músics veneçolans. Costava un esforç visualitzar la casta religiosa ballant al so d'un concert de música caribenya: imagineu-vos els imams arromangant-se les faldotes més amunt dels genolls mentre les castes esposes remenen els malucs i alhora s'esforcen perquè no els caiga el hijab. L'aparellament antiamericà d'Ahmadineyad i Chàvez ha engendrat un monstre que s'acabarà menjant per la cua el règim. Fa goig d'imaginar-s'ho. L'avió arriba a Teheran de matinada. Perdem molt de temps a l'aeroport amb els tràmits. Malgrat l'aparent tranquil·litat ningú no semblava disposat a agilitzar res i allà ens van tenir, sentats en cadireta, un parell d'hores. A l'avió, les xiques havien segu...

Ja havíem passat tots els controls a l'aeroport de Teheran i esperàvem l'embarcament del vol a Roma. Havíem fet l'última compra a l'única botiga de la sala per desempallegar-nos dels rials que s'havien enganxat a la butxaca: carteretes de safrà iranià a 30.000 rials (dos euros; cèntim amunt-cèntim avall). El P. feia cara d'indignat mentre comentava que al control d'homes s'havien quedat les cordes del sitar. - Mira-ho de l'altre cantó- li va dir algú-; encara sort que no s'han quedat l'instrument. -Ai el mòbil!... Que no el trobe! - va fer la C. mentre regirava la motxilla neguitosa i els altres la miràvem entre cansats i incrèduls-. Que algú m'acompanye que me l'he hagut de deixar al contro l... Efectivament, el mòbil estava al control i en aquell interval de temps els guàrdies havien intentat trobar la propietària fent una trucada al primer número que van trobar al registre. Eren les cinc de la matinada a Teheran ...

Paul Roberts és expert en alimentació, economia i medi ambient i ha escrit un llibre que es diu “El hambre que viene” on vaticina una crisi alimentària d'abast mundial. Tot i portar en la genètica un concentrat de pessimisme important, intente no deixar-me endur per corrents catastrofistes. El que no podem negar és que els hàbits als que ens ha acostumat el consumisme ja ténen conseqüències en el medi ambient i en la nostra salut, però també en l'ordenació política del món i en el repartiment de la riquesa. Gustavo Duch és fundador de Veterinaris sense Fronteres i al seu llibre “Lo que hay que tragar" qüestiona els monocultius, la producció d'agrocombustibles, l'agricultura transgènica, les accions de les multinacionals (Pescanova, Calvo, Montsanto, Danone..) i aposta per l'agricultura alternativa i la producció local. Com és possible que el sistema alimentari actual produïsca el doble d'aliments dels que la humanitat necessita i que tanta gent passe fam...

Les llomes s'estenen romes sota el cel blavíssim i  després d'un hivern inusualment plujós es permeten la gosadia d'injectar un verd ascètic i net als espartars que floreixen. Ho veig des del menjador de ma casa mentre m'imagine els escorrims d'aigua darrere de les ribes del Barranc Blanc i el silenci em regala una pau quasi espectral: pura meditació. Ho tenia clar; aquestes vacances eren per a descansar. Això no vol dir no fer res sinó passejades llargues pel camp, lectures assossegades i assaborides, converses amb amics i familiars amanides amb tes i algun que altre cubata.... Els escenaris de les meues estades al poble són variats però tenen la seu central al menjador de ma casa on sec a la butaca i faig ullades ara per la finestra, ara cap als gravats que pengen a les parets o cap als objectes de ceràmica que emplenen les lleixes i que ja fa dies que m'han dit prou, que ja estan cansats de competir per l'espai. També els llibres se...

  Tinc dues coses per celebrar: la primera que ha eixit el sol, la segona que comencen les vacances de Setmana Santa.  A vore si amb aquesta sobredosis de bones notícies se me'n va el refredat!. Enfront de casa han montat les paradetes de palmes d'Elx per al Diumenge de Rams. Això ja em transporta cap a les terres que em van vore nàixer.  Demà  me n'aniré al poble i segurament no penjaré res fins que no torne. Així que us deixe aquesta perla de despedida que ahir vaig estar una mica pesat amb tota això de la poesia. Si ahir esmorzava amb el Bush – uf quin cosa!-, hui ho faig amb l'Obama i amb la seua reforma sanitària. Vorem com acaba. La victòria d'Obama era una utopia. Els Americans havien votat “en contra de”, i aquest home negre tenia carisma i va transmetre esperança. Quina imatge ara que arriba el Diumenge de Rams ( qui no estrena no té mans)!: Obama a cavall d'una burreta entra per les portes de Jerusalem/Washington i la gent l'ac...

La poesia ha estat un tema bastant recurrent en la meua vida social del passat cap de setmana. Novesflors havia plantejat un joc al seu blog per endevinar si dos poemes que havia penjat havien estat escrits per un home o una dona. Jo vaig dir que els dos havien estat escrits per dones. La resposta va ser que els dos havien estat escrits per hòmens. Després vaig fer una reflexió en els comentaris del post però no hem vaig quedar del tot bé i  quan ahir anava cap a Granollers, acompanyat pel traca trac del tren em van anar venint unes reflexions sobre tot això i vaig prendre algunes notes.  "La vida i la mort, la catàstrofe i la construcció, el boom i la crisis; la salut i la enfermetat; el masculí i el femení..tot és una mateixa cosa. Va ser Sant Agustí qui ens va desviar del bon camí en dividir el cos i l'ànima. En Jesucrist havia unitat (el ying i el yang oriental). En el cristianisme hi ha divisió. Podrem tornar a considerar la totalitat? Molta gent ho intenta a través de...

Fa uns anys una amiga em va regalar dues làmines de Miquel Barceló. Són les meues finestres al continent oblidat. Normalment passe per davant i  no m'ature. Hui he escollit abocar-m'hi.                      a M. José Com un acte d'amor descomunal i net estampat al mur, com un raucar improcedent i sincer, com una mà oberta com el crit dels graffittis com la ratlla del sol que esventra els colors més sagnants, com una allau de moviment, supura damunt del paper la taca del continent. Amaga el negre de la geniva zenital. Amaga el budell foradat. Mostra la ferida de festa immune i descoberta, declarada en la seua innocència descastada , superba i gràcil.

Els que ens coneixen saben dels nostres temes recurrents. Un dels meus és el guionista i director americà Alan Ball. El cap de setmana passat, així que vaig saber que “Cinc noies i un vestit” s'inaugurava al novíssim Almeria Teatre de Gràcia, vaig córrer a comprar les entrades. Vaig poder comptar unes 25 persones de públic un diumenge a la vesprada. Poca palla, però ja sabem com va això del món de la cultura.  L'obra assatja els temes que l'autor desenvoluparà més endavant al cinema i a la televisió; la religió, les relacions de parella, la sexualitat, les drogues i la hipocresia social. La gran absent és la mort, que esdevindrà protagonista a tota la seua obra posterior i que ací no li dóna cap paper. Això fa que la peça ranquege en profunditat davant d'unes expectatives que jo portava ben consolidades des de casa. En la meua opinió, la mort dóna el contrapunt necessari i la profunditat espiritual que caracteritza les obres del Ball guionista. El ...

Percebs una voluntat de canvi.                                  Una pluja fina ho amera tot de llums difoses; l'asfalt respon amb tendresa inusual a les ombres tèrboles sota els paraigües en aquesta ciutat que tot ho estalvia. Hui és diumenge i sents com el cos et regurgita versos fenyuts que no vols deixar d'escriure. Tants anys has guardat aquest monstre fatal de la poesia que hui malda per eixir, per anar a fer un tomb imprecís i heroic per les velles pells de l'Eixample! Tot ho retens darrere dels vidres pigats amb una frisança que no et deixa desfer-te d'un cansament – o d'una por- de segles. Hui sents que el cor et batega o potser et demana ,serenament, que ascles la carassa d'argila cuita que no et deixa créixer a l'alçada que cal.

Potser hauria de crear una nova carpeta amb el nom de "Agosters pel món", que n'hi ha uns quants.  Així m 'aplicaria a la moda en què han caigut les televisions de disputar-se les identitats dels consumidors televisius- o són clients?, o votants?-. Però Noèlia no parla de la seua identitat com a agostera, que dóna per suposada, sino de la seua identitat com a valenciana  de les comarques del sud (que ja té  mèrit la cosa ) i des de Londres, on viu i treballa des de fa uns anys . Ara no puc badar molt més perquè m'esperen a la faena, però no podia marxar sense penjar l'entrevista  que publica hui el diari Información d'Alacant .  Les coses clares i el xocolate espés . A vore si anem fent paret per aquelles comarques del sud. Això és una bona pedra.  La gent que vivim fora de la Terreta tenim moltes coses a dir. ENTREVISTA: NOELIA VICEDO, PROFESORA EN LA UNIVERSIDAD QUEEN MARY ´En el Reino Unido el valenciano tiene una aceptación y cariño esp...

  Cau una neu constant damunt dels arbres del parc. S'imposa un escenari nou davant de l'horitzó que hem vist tants dies sense massa canvis aparents. Les volves ho emblanquinen tot i accentuen l'exoticitat de la Sagrada Família. M'imagine els falcons que aniuen a les torres mirant-s'ho tot amb els ulls rodons i incrèduls, arraulits als plecs de les pedres. La gent, amb un cor més jove que de costum, parla als supermercats i al metro. De sobte, tots hem perdut uns quants anys. La neu ha fet que huí siga un dia de festa. Han suspés les classes a l'institut i quan hem comprovat que no teníem problemes per tornar a Barcelona, ens hem sentit més còmodes dins d'aquest paisatge tan inesperat.

    Anit vaig anar a vore “Un déu salvatge”, una petita joia teatral de l'escriptora francesa Yasmina Reza. L'escriptora és filla de pares jueus i ha traduït “La Metamorfosis” de Kafka, dos fets que necessàriament la connecten amb un pensament i amb una visió de la condició humana que es veu reflectida a l'obra. “Un déu salvatge” és una comèdia àcida sobre les relacions humanes, o més aïna, sobre el principi misteriós i profundament arcaic que les guia. La intenció de solucionar els conflictes amb el diàleg en un marc de pretesa distensió , tolerància i educació queda ben emmarcada entre els tambors tribals amb què comença i acaba l'obra. Dos nens han tingut una baralla i un li ha trencat dues dents a l'altre. Liderats per la intenció civilitzadora i moralitzadora de la Vanessa, els quatre pares es reuneixen per tal de solucionar el conflicte. Però el marcat individualisme dels personatges fa que tot plegat ens porte a un carreró sense eixida o...