El Barranc Blanc

Hui m'he alçat neguitós, he fet una mica de meditació i m'he adonat, potser per primera volta des que fa 2 anys vaig descobrir que ho tenia, que el tinnitus pot ser molest. Després he conclòs que tot depèn de l'actitud mental que tingues. La meua primera reacció va ser no fer-li cas; d'alguna manera era un sorollet familiar, ja havia sentit aquell pitit moltes voltes al llarg de la meua vida, però sempre despareixia. Quan ja portava mesos dins de mi, un dia li ho vaig comentar al meu metge i em va dir que m'hauria d'acostumar a ell. De fet, en cap moment no em va alterar; ben al contrari, a la nit, quan tota llum s'esvania dins la fosca, sentia aquell pitit com un amic que dolçament em venia a fer companyia. Després, quan el nom ja ha fet la cosa, i em va costar prou aprendre'l, entens que allò s'ha d'explicar, i ho fas de manera determinada i gens victimista, només per descobrir que molta gent gaudeix de la mateixa companyia...

photo de Martin Parr Fa uns anys vaig descobrir unes guies de ciutat de l'editorial Sans Frontiers que em van segrestar el meu interès pel viatge i el van acomodar a un estat de beatitud i seguretat impropis d'un viatger. Jo insistia que era per la practicitat i, efectivament, les ciutats del món, amb aquella guia de mides tan proporcionades als interessos del turista, tenien menys secrets. Des d'aleshores en vaig col·leccionar i en dec tenir una vintena, des de Marràqueix i Istambul, fins a Nova York i Paris. Tant és així que una de les primeres que vaig adquirir va ser el de la meua pròpia ciutat que aleshores era Barcelona. La deixava als amics que arribaven a casa de visita i això m'estalviava repetir recomanacions de restaurants que ja tenia subratllats a la guia i informacions sobre punts d'interès. Amb les anades i vingudes, la guia va desaparèixer un parell de vegades, i un parell de vegades més la vaig tornar a comprar per a ús propi i de visita...

   Esmorze amb Miguel Blesa, un dels millors amics (o potser ja ex-amic) de José MªAznar i ex-president de Bankia, una gran plataforma bancària feta dels naufragis de les petites i no tan petites caixes d'estalvi, i hui encarcerat per corrupció. Això de què esmorze, naturalment, és parlant d'aquella manera literària; no tinc accés a personatges semblants, el poder m'esborrona, em fa por, el considere un fenomen obscur que no controle. La gent amb poder deu viure en una febrada, sempre uns esglaons més amunt de la resta dels mortals. La perspectiva ha de ser necessàriament diferent.    Ja n'havia sentit a parlar dels correus de Blesa. Durant tot el dia hi ha petites corrents de notícies que et sacsegen mínimament i que després es queden a la rereguàrdia. No tenim temps d'acudir a tot. Un excés d'informació és una altra manera de tenir-nos desinformats. Ara, després de llegir un article a “El diario”, m'acabe d'assabentar d'algunes coses més, ...

Les vistes des de Madrid, amb aquest aire d'hivern d'invasions profètiques, massa sovint són producte de miratges. Les figures s'alcen i semblen reals, i ells se les creuen a base de fer insistir la mirada en un espai concret, però quan s'acosten es desfan es tornen en vapor o una agrupació aleatòria de busques de pols. Els reis i els poderosos estan condemnats a mirar pels vidres entelats de la seua comoditat material. La incertesa els pot abaltir i l'eviten. Prefereixen insistir en el miratge. El poble té tot el temps que necessita i que li cal. Una de les característiques del poder és que el seu límit és temporal. Recordeu els grans imperis, la inutilitat, o la utilitat ( segons és mire) de la sang vessada, i el seu record consumit pel temps. Ens envolten els morts. Patim per si ensopeguem amb algun, caiem i ens trenquem la crisma. Al nostre gran i particular dictador, per exemple, ens el podem trobar a diari, a l'hora de dinar, en qualsevol comen...

El tancament de Canal9 és un altre esdeveniment que ens enfonsa encara més en la nostra misèria, en el nostre fracàs com a poble i en el triomf d'una política nacional española centralista que vol acabar amb totes les dissidències dels marges. Això que pot semblar un fracàs de les polítiques del govern del PP valencià, pot esdevenir fàcilment un triomf de les polítiques assimilacionistes del govern central i centralista del PP. Sembla com si el PP central hagués utilitzat el PPCV en un experiment que li pot eixir relativament bé. Anit, els tertulians cavernícoles reien desencaixats l'ocurrència del President Fabra i animaven a que totes les autonòmiques caigueren en efecte dòmino. Diuen que el PPCV està dividit entre aquells que pensen que la decisió ha estat l'única possible i aquells que s'han posat les mans al cap en veure que ara les eleccions se'ls presenten una mica més complicades en faltar-los la trona des d'on subministrar la ideologia ...

      La història, efectivament, ha de ser una invenció humana. Els gossos s'alegren quan em veuen; corren cap a mi. La Blanqueta em salta damunt amb els ulls expectants; l'he d'aturar amb la mà estesa damunt del llom per abaixar-la, sentint el pèl que ja li ha crescut massa després de l'última pelada. Carreguem les olives. Elles ens veuen passar, carrejant caixes amunt i avall. Deuen pensar: quins animals més estranys! . Però també el pensar deu ser una cosa exclusiva i pròpia dels humans, de la mateixa manera que ho és la història. Els animals de veres no fan aquestes coses, no inventen; mengen, caguen, senten i s'ha acabat; la seua ment no inventa mons paral·lels. Nosaltres, quan ens cansem de ser humans i volem parar la ment acudim al bagul de l'orient i anem a fer ioga, meditació, taitxí, shiatsu ....o resem el rosari i amb això fem que entenem.     Mire la Blanqueta i després la Boli. Són diferents, com les persones. La Boli és ...

   El passat mes de juny d'aquest 2013 es va presentar el llibre “Donzelles de l'any 2000. Antologia de dones poetes dels Països Catalans” a Agost (l'Alacantí), el poble on va nàixer una de les editores i promotores del llibre, Noèlia Díaz Vicedo. Sorprenentment, la casa de la cultura es va omplir de gent majoritàriament no acostumada a circular en carreteres poètiques i l'acte va trencar l'atonia literària del poble i es va fer evident que la poesia pot tenir un gran poder a l'hora de canviar consciències. He de reconèixer que en un primer moment em va sorprendre el títol. Ara que he tingut temps de repensa-lo, he conclòs que les paraules “Donzelles” i “2000” formen una combinació interessant en rebolcar la tradició trovadoresca de “donzelles” dins d'un univers que fa anys semblava quasi gal·làctic i de ciència ficció i que hui és una realitat manifesta. El 2000 ha deixat de ser futur per esdevenir realitat i projectar-se en propostes...

Pintura de Sergio Mora Quedar-se callat i esperar és sempre l'opció més sàvia, d'això no en tinc dubte. Sobretot, quan les postures i els bàndols estan tan ben definits. Al remat torna a ser tot una qüestió de d'equips i de blancs i negres. Després, quan t'acostes i observes, veus que és tot una grisalla, que no hi ha nitidesa, que les coses es barregen. És la vida mateixa; pretenem veure el món amb qualitat però de fet només veiem espectres.  Últimament he llegit articles ací i allà de gent potent, de certa rellevància intel·lectual, amb premis literaris fenomenals, d' autors de llibres d'èxit, de polítics i gent de tro on es posicionen de manera clara sobre la qüestió catalana. Sovint, veient de qui ve l'article, no cal ni llegir-lo per saber a quina banda del conflicte s'hi establirà. Altres voltes, llegint un nom de reminiscències literàries tens l'esperança de trobar alguna cosa nova, una aportació a l'alçada dels premis que ll...

És destacable com canvia la percepció que tenim de l'entorn segons el clima, o potser, com diu James Turrell, és qüestió de la llum que arriba de forma diferent. Els carrers de Nova York mullats també ens són familiars perquè també els hem vist a les pel·lícules amb l'acabat de xarol de l'asfal; com també hem vist els carrers amb bosses d'escombraries i l'aigua de l'East River amb el reflex del pont de Williamsburg. Els edificis del port, uns més vells que altres, semblen més pesats sota la pluja i també els gratacels que es veuen a l'altra banda del riu prenen una consistència més gràvida. Caminem cap a l'estació a Macy St. El territori, dins d'uns límits molt demarcats, està pres per la rutina de la comunitat de jueus hasídics. Retrocedim als anys cinquanta amb els busos grocs i els vestits de les dones que quan van més enllà de la porta de casa canvien el turbant per una diadema també fosca i ampla, de tela, damunt d'una perruca re...

L'edifici com a joc, l'art com a joc, com a caprici. La llum de James Turrel, l'edifici caracol, o més aviat espiral. Juguen amb l'espai només aquells que s'ho poden permetre, davant de Central Park, al cor de Manhattan. Comencem el trajecte sense presses, bevem un cafè a la cafeteria del Centre, un altre got de paper plastificat que conté un beuratge bollint. El deixe descansar damunt de la barra mentre escric i mire pel finestral l'edifici de cara-vista blanca de davant; les finestres sense protecció visual proporcionen combustible abundant a la imaginació. Es veu l'ombra darrere de la llum del dia, però s'intueixen vides. Darrere d'una de les finestres, a l'alçada de la cafeteria, hi ha una dona jove, sembla sud-americana, amb la bata que porten les assistentes, que faeneja. Dues finestres més enllà, es veu la roba blanca d'un llit i un embalum també de roba blanca que sembla que es mou. És un home, o una dona, incorporat al lli...

Se n'ha parlat molt de l'skyline de Nova York. Vist des de l'altra banda de l'East River, el cor de Manhattan és un feix de línies rectes que repten verticalment en una carrera de cossos sòlids i pesats. En això, com en tantes altres coses, la vanitat humana continua lluitant contra les lleis de la física que han demostrat la tendència dels cossos sòlids a l'horitzontalitat. A la nit, amb l'electricitat que defineix els misteris dels contorns, la postal s'acosta un poc més a un estat de bellesa que va més enllà de l'efecte immediat. Nova York vol alçar-se cap a l'infinit, arribar on mai ningú ha arribat. Aquesta va ser la primera intenció; pujar fins que l'aire no tinga ja oxigen i encara més; pujar mentre la imaginació, la tècnica i la voluntat ho permeten. Nova York són els gratacels i el Manhattan més fotogràfic. Més enllà, hi ha la vida de la gent que s'hi deixa la pell, la creativitat i la llibertat. Alguns sobreviuen;...

Mentre fem els trajectes de metro em dedique a llegir la publicitat del vagó. A una banda: LIBERATE YOURSELF FROM CROWDED ISLES. Try SOAP.COM 20% OFF your first order. FREE 1-2 day delivery on orders $35+ SKIP the drugstore. STOP shopping like a FOSSILE. Try soap.com. (Allibera't dels supermercats PROVA, DESCOMPTES, GRATIS...si et fixes en els verbs que es destaquen mai no hi ha un COMPRA, quan és l'objectiu primer de la publicitat. A l'altra banda: LOOKING FOR STYLE? Come and get it. HEAD TURNING TRENDS. HEARTS-STOPPING PRICES.. Designer Shoe Warehouse DSW (Busques estil? Vine i aconsegueix-lo! ....) Preguntes amb respostes, com les que es fan als xiquets. El que pensen els demés de tu com a allò que ha de guiar la teua vida. Darrere de tot hi ha l'imperatiu VINE, COMPRA i VESTE'N.  M'adone de la lluentor de les barres de metro, del tacte metàl·lic que provoca seguret...

Dr Sun Yat Sen presideix les accions de la comunitat xinesa a Colombus Park amb l'aire que l'escultura atorga als il·lustres. Gràcies a materials més resistents al pas del temps que els teixits cel·lulars, adquireix una representativitat quasi dèica, de sant, amb la mirada fixa i determinada  resguardada  pels arcs de les celles. Sun Yat va viure entre 1866 i 1925. De la seua vida es destaca la seua contribució a l'hora d'enderrocar la dinastia Ming i d'importar valors occidentals a les formes polítiques i morals de la Xina pre-revolucionària. Per tot això se'l considera pare fundador la Xina moderna. En Colomus Park hi ha dones que passegen, juguen o parlen segudes a un banc amb el paraigües obert per a protegir-se del sol. Al fons hi ha la música d'un ravel. Les notes passen lleugeres i queixoses, com els ossos dels vells xinesos que passegen amb serenitat entre les ombres dels plataners, les moreres i els roures. Els xines...

   No he sentit dir a ningú que hi ha estat que no li ha agradat la ciutat. Tots s'en meravellen del que ja han vist a la televisió. És pot ser la mateixa fascinació que es produeix quan veus un famós pel carrer. D'alguna manera ja el coneixes. En el taxi, de camí a l'apartament que havíem llogat a Williamsburg, he tancat un moment els ulls i he sentit una altra volta la sensació de no ser enlloc , enmig de nusos de carreteres de molts carrils, una al costat de l'altra, que ara es bifurquen per tornar a bifurcar-se, per a baixar o pujar o creuar per damunt d'una altra carretera en un joc de línies d'asfalt que semblen no tenir fi. L'única esperança és el moviment. Saps que no et quedaràs allà on no ets ningú, on ningú no és ningú. Els nusos de comunicacions de les grans ciutats són un no-lloc perfecte, com els aeroports. Hi ha gent que ha estat forçada a adaptar-se, com l'Henri. La resta dels mortals només esperem que el trànsit siga breu.  ...

Comence els meus apunts sobre Nova York amb la meua obsessió amb les fronteres. És una obsessió poètica, imaginària, d'abast extrasensorial i de reminiscència social. Des d'un bon començament et fan entendre que l'accés als EEUU no ha de ser fàcil; és una qüestió de seguretat, una manera de fer-se entendre, de mostrar múscul. La gent entenem molt bé que és això de sentir-se segur.  En un principi no hi havia res, vull dir, cap perspectiva humana. Després es van establir les primeres poblacions. Seguidament, passats molts anys, va arribar allò que es coneix amb el nom de grans civilitzacions que van crear grans estructures de poder i un mal rotllo important. Vist amb ulls d'ara, ens pot semblar que en aquells temps tot era violent (les pel·lícules es centren en les escenes bèl·liques que són les més interessants). Ara, en canvi, el tele-espectador tendeix a pensar ,de manera insolidària ( que és l'única manera pràctica de pensar), que vivim en una pa...

Charley no és ni més ni menys que el canitx de John Steinbeck, l'escriptor americà que es va fer famós per la seua novel·la “The grapes of wrath” i qui en 1960, després d'una etapa d'esterilitat literària, deguda, va pensar ell, a una manca de contacte amb la realitat del seu país, va decidir emprendre un viatge de més de10.00 km al voltant d'els Estats Units, a cavall de Rocinante, la seua furgona acondicionada. Aquella gesta, diuen ara un grapat de decebuts ingenus no va ser tal i com l'escriptor va explicar al llibre. Pensant-ho bé, no m'interessa si John Stenbeck va estar als llocs que diu que va estar en les dates que diu que va estar, ni si va fer les coses que diu que va fer. Pensant-ho bé, i tot i que respecte el públic que s'ha sentit ofès davant les revelacions més o menys científiques que demostren el contrari del que l'escriptor diu al seu llibre, aquest aspecte m'interessa ben poc. Soc del pensar que la vida ja ...

En una visita que fa a Las Erías, un pobliu de las Hurdes, D Miguel de Unamuno descriu els pobletans com a “enanos, cretinos y con bocio”. Conclou que aquesta condició és conseqüència de l'aigua que és massa pura, “sin sales ni iodo sobre todo, que es el elemento que, por el tiroides, regula el crecimiento del cuerpo y la depuración del cerebro” i ho trasllada a aquells “que no beben sino ideas puras” Finalment sentencia: “El alma que vive de categorías se queda enana”. Parlem del 1914. En 1916 viatja de Salamanca a Barcelona. Voldria descontextualitzar ací alguns pensaments de l'intel·lectual espanyol que exemplifiquen la seua voluntat d'obrir-se a un pensament més ampli. Vull fer un avís a aquells que s'acosten predisposats a fer adhesions a cap causa que D. Miguel és un home del seu temps i el seu espai. Subratlle, per tant, el verb descontextualitzar referent a les cites. Si continuem llegint l'autor podem trobar altres dites que no s'acoform...

El llibre que estic llegint aquests dies se m'està fent pesat. Gran part de l'atracció que Zîzêk exerceix en les seues actuacions en directe (o vistes a youtube), es perd en el diferit del text. Hi ha moments que la divagació és tan intensa que tinc tentacións sòlides de reballar-lo per la finestra. Ara bé, la intuïció que d'un moment a l'altre hi vindrà una revelació que em canviarà la percepció de les coses, em manté dret i alerta. “El Xinesos han canviat l'estratègia al Tíbet· diu, “ ara confien més en una colonització econòmica i ètnica que en la coerció militar”. I més endavant es pregunta “ No fan el xinesos igual que tots els governs “civilitzats”(les cometes són d'ell, la traducció de l'anglès meua), és a dir, respectar de manera “tolerant” allò que no es prenen seriosament mentre intenten contenir les seues conseqüències polítiques a través de la legislació?”. 

Una mare insistia veure la doctora; el recepcionista aguantava els colps com podia. Ella feia responsable la doctora del mal de cap del seu fill i encara va reblar “és estudiant”. El recepcionista va esgrimir l'argument de les retallades en els pressupostos i va responsabilitzar algú que no estava en aquell edifici dels mals de cap del fill adolescent de la senyora i la va invitar a fer una reclamació. La dona va preguntar-li incrèdula si allò serviria de res. Després d'una estona de joc dialèctic la mare i el fill, que fins el moment havia deixat fer la mare, van marxar i van deixar la sala en silenci uns minuts. Vaig aprofitar per anar al servei. L'edifici és una construcció dels anys setanta reformat i net, molt net. És la imatge que cal de la sanitat; sense parafernàlies arquitectòniques, de formes i mesures comprensibles, amb les distàncies de poder imprescindibles que asseguren el funcionament adequat. Al cap d'una estona la neuròloga ens va fer p...